«Com es pot captar l’invisible? Com es pot filmar el vent, tant exterior com interior, l’alè vital que ens fa moure?». El realitzador de Ventalló, Pere Puigbert Esponellà, ho ha aconseguit, d’una forma altament poètica, amb El vent que ens mou, un film de factura artesana, «no comercial, no pensada per entretenir, tot i que ho pot fer», un cinema que exigeix la mirada còmplice. Després del periple per festivals, ara arrenca la vida a sales. Cineclub Diòptria, sempre apostant per la creació de casa, el projecta en col·laboració amb el Terra Gollut Film Festival, al Catcines de Figueres, aquest dimarts, a les 20.30 hores, amb la presència del director, i dijous, a les 20.30 i 22.30 hores. Gaudir-ne en pantalla gran, admet Puigbert, és la millor opció. Aquesta pel·lícula «està feta pel detall», assegura.
Era l’octubre de l’any passat quan la pel·lícula es va presentar al Festival de Valladolid guanyant, per unanimitat, el DOC España. Aquell premi va servir per donar visibilitat a aquest film fet a poc a poc, amb un pressupost ínfim i amb Puigbert assumint tots els papers. «M’ha suposat temps, esforços, i m’ha dut maldecaps però també coses molt bones». Com el pas, just la setmana passada, per la Mostra de Cinema Europeu de Belgrad on va ser una de les set pel·lícules seleccionades. Les sensacions van ser molt bones. També la connexió amb un públic interessat per aquest tipus de producte consagrat «a explorar l’entorn local per evocar quelcom universal». En aquest cas, l’Empordà i la natura torna a ser la matèria primera del treball de Puigbert: «Crec fermament en la importància de recuperar aquesta connexió amb allò que som». Amb aquest film, el realitzador s’adona «d’aquest retorn als orígens, on no era tan important la paraula com sí el gest, la mirada» i de la necessitat que ha tingut d’ubicar l’humà «en una dimensió en harmonia amb aquesta natura».
A Puigbert, El vent que ens mou li serveix per tancar un cicle tot i que admet que la natura i l’ésser humà continuaran sent el centre del seu cinema futur. Aquí, el vent de tramuntana ho relliga tot, «petites històries quotidianes» que s’entrecreuen i prenen vida de la mà de personatges com el de la Remei, encarnat per l’àvia del realitzador, qui va morir recentment; en Lev, el seu fill, però també l’Alba, una noia que es dedica al cultiu de la poma o en Silvestre, un pastor que segueix l’ofici heretat del pare. «Hi ha un llegat cultural, la natura i la cultura que ens nodreix amb el vent interconnectant-ho tot». Per a ell era important mostrar diferents generacions i generar preguntes a l’espectador.
El realitzador de Ventalló té nous reptes en perspectiva. La carta de presentació d’El vent que ens mou li permet accedir, aquest cop sí, a un mínim pressupost per dur-lo a terme, per treballar amb millors condicions. Allò que té clar és que mai no renunciarà al seu estil: «No es perdrà aquesta part artesana, perquè jo no faig la primera pel·lícula amb vint anys, que també està bé, sinó amb trenta-nou, que em dona una maduresa que em permet veure per on van les coses».
