Cineclub Diòptria porta aquesta setmana als Catcines, Tres pisos, un film italià dirigit per Nanni Moretti. Es pot veure dimarts i dijous, a les 20.30 hores i les entrades ja estan disponibles.

'Tres pisos'

La vida en comunitat és la del favor i la de l'error, la de culpa i la de la possibilitat del perdó. També la de l'amor i la del dolor. I tot això es podria radiografiar en un edifici. L'antagonisme social, la moral i la doble moral, el recel, la traïció, la pena, la sospita i, en definitiva, els entrebancs i els goigs de la vida que acaben afectant les quatre parets d'una llar que no és només la nostra.“Tres pisos” és la nova i humanista pel·lícula de Nanni Moretti. El cineasta italià i els seus coguionistes renuncien als nivells més filosòfics de la novel·la de l’escriptor l’israelià Eshkol Nevo per intentar quedar-se només amb les conductes, fent-la menys teòrica i més emocionant. I ho aconsegueix amb escreix. La pel·lícula és irresistible, poderosa en els seus conflictes i preciosa en el fons.

Amb una posada en escena habitual en Moretti, Tres pisos es desplega en clau de melodrama sentimental a partir d'un succés tràgic: l'atropellament d'una dona en un pas de vianants adjacent a l'edifici per part del fill díscol d'una de les tres famílies protagonistes. A partir d'aquí, malgrat el pòsit de la convivència al llarg dels anys, sorgeixen els successius recels. Són els errors de la vida que es paguen, més no tant pel fet de que hi hagi hagut una gran culpa, sinó perquè s'enquisten a la ment i als cossos fins a la impossibilitat de viure. I quan algú comença a equivocar-se, és molt difícil parar.

D'una sobrietat genuïna i estabilitzadora, perquè part dels conflictes poden derivar fins i tot al terreny del culebró, la pel·lícula entronca clarament amb La stanza del figlio (2001), guanyadora de la Palma d'Or a Cannes i amb un altre títol magnífic, no dirigit per Moretti , però sí escrit i protagonitzat per ell: Caos calmo (2008), basat en una novel·la de Sandro Veronesi. La naturalesa de les seves disputes i compromisos són els del buit personal que s'acaba expulsant contra els congèneres, i aquí la pel·lícula de Moretti es fa gran col·locant l'espectador en tessitures gens llunyanes a la seva quotidianitat, plantant-lo davant del mirall de les seves pròpies contradiccions.