Lluís Riera explora la cara fosca de l’existència humana

Lluís Riera (1975) es defineix com «un apassionat lector». Fa uns quatre anys, però, va posar-se a escriure. Primer, seguint les coordenades de l’Ateneu Barcelonès i, més tard, del Laboratori de Lletres. Els relats que anava generant seguien una mateixa línia temàtica talment com si explorés un univers que li bullia dins. Un dels mestres va ser qui el va empènyer a enviar-los a concursos i així va quedar finalista als premis literaris Ciutat de Carlet que li van donar dret a que l’obra fos publicada. Aquest divendres, a les 8 del vespre, presenta el recull Contes bruts (Neopàtria), a la capella del convent de Santa Clara, a Castelló d’Empúries, amb la bibliotecària Ovídia Barneo, i el 10 de febrer a Artés, al Bages, on va néixer.

Lluís Riera, qui viu a l’Empordà des de fa setze anys, no amaga en cap moment que els seus relats «beuen de la realitat, però que aquesta, a vegades, és tan potent que l’haig de suavitzar». Escriptura i vida professional es fusionen, en aquest cas. Riera porta més de vint anys treballant en el camp social, als inicis ben prop del món de la drogodependència, és a dir, de la cara més fosca de l’existència. En escriure ell se sent proper al realisme brut dels anys 70 representat per autors com Charles Bukovski o John Fante. «Aquest estil utilitza un llenguatge directe amb poques heroïcitats retratant les parts més vulnerables de la societat com l’alcoholisme, les drogodependències, l’adulteri, la violència o la venjança», defineix l’autor tot reconeixent, sense embuts, que són aquestes les temàtiques que el sedueixen.

Els vint-i-un relats de Contes bruts són, a parer seu, «les històries que, com a lector, voldria llegir» malgrat ser narracions «tristes i fosques» habitades per «una colla de perdedors o desgraciats» retratats «en un moment lamentable de les seves vides». Tot i que en tota història hi ha un punt de llum difús, l’embolcall és fosc i es desenvolupa en un escenari identificable i en un context trist buscant «el morbo de l’extrem de les situacions». «No és una lectura apta per a tots els públics, tant pel contingut com per la forma, no són relats plens de felicitat, no hi ha sucre», conclou.

Lluís Riera admet sentir-se a gust amb el gènere del relat curt, que requereix grans dosis de creativitat, tot i que ara ja enfila la primera novel·la sense perdre-li el respecte. «Quan vaig decidir tirar-me a la piscina vaig pensar que si era curta podria arribar al final; una novel·la és creuar un oceà i podia ser fàcil perdre’m». Ara, però, se sent a punt per provar-ho.