Miquel Duran evoca les crisis migratòries a «Per si no tornem»

Quan els responsables del Museu de l’Exili de la Jonquera li van oferir a Miquel Duran (Vilabertran, 1954) exposar a l’espai Art i Memòria, ell no va dubtar ni un moment. El resultat, després d’uns mesos de treball i reflexió, és la proposta artística Per si no tornem, un conjunt de quatre peces creades a partir de «materials pobres i efímers» com cartró de forta rigidesa pintat amb tintes i llapis d’olis, que giren entorn de les crisis humanitàries i migratòries, un tema que no és nou en Duran i que la coneixença recent de migrants ucraïnesos a casa nostra li ha fet encara més present. La mostra s’inaugura dissabte a les 12 del migdia i es podrà veure fins al 16 d’abril.

«En la gent que s’exilia, és una constant el fet de pensar que tornaran a casa molt aviat», explica l’artista. La realitat, però, és una altra, afegeix, ja que «molts no tornen mai més per raons diverses, no només polítiques». En el seu entorn proper, Duran coneixia la vivència del seu avi que va restar reclòs als camps d’Argelers i que va poder tornar a casa «gràcies a l’aval d’un capellà». Molts anys més tard, el creador aportaria la seva visió a través de l’art fent el cartell d’una campanya d’Amnistia Internacional amb motiu del Dia Internacional del Pres per la Pau el 1986. El 2002 va participar en una exposició a l’Asil Gomis d’Agullana exhibint en el soterrani quatre-centes mans de ceràmica, una instal·lació batejada com Rebost, «el clam de persones anònimes i desconegudes per fer-se visibles». Més tard, la mateixa mostra la va repetir al desaparegut Espai Aljub de Figueres dins Empordoneses, projectant sobre les mans un film en blanc i negre del cineasta amateur Martí Lloveres fet el 1939 al Pertús. Finalment, aquestes mans les va donar a una ONG de Sant Boi del Llobregat per recaptar fons per a l’entitat.

Amb Per si no tornem, el creador retorna a «aquest tema tan tràgic» que no només evoca «exilis polítics, també climàtics» o urgències vitals. Duran no obvia la hipocresia que amaga tot plegat, com el fet que les «democràcies occidentals venen armes a països en conflicte que provoquen aquests exilis». A banda de les quatre peces per a aquesta instal·lació, Duran té previst continuar amb la sèrie usant el mateix material «tot i que creant obres més pictòriques i abstractes».