Fa pocs dies, Atenea organitzava a Figueres un acte en record a Vicenç Pagès Jordà. A la taula, Maria Mercè Cuartiella i Joan Manuel Soldevilla, en el doble vessant d’amics i experts, entomaren un monòleg dialogat per desgranar l’artefacte precís de la narrativa «pagesiana». Cuartiella, submergida de ple en el ric univers literari de Pagès, reprenia el repte aquesta setmana passada –just el dia després que es complissin cinquanta-nou anys de l’assassinat de Kennedy– ara, però, per radiografiar a fons l’assaig que el figuerenc va deixar conclòs abans de morir i que segons l’editora de Navona, Xènia Bussé, «va controlar fins a la darrera coma». Per emmarcar el context de Kennedyana, el regidor de Cultura Alfons Martínez, dins la seva faceta d’historiador i cinèfil, també va proposar un nostàlgic i detallat viatge pel món cinematogràfic nord-americà dels anys 60 que va suposar «la pèrdua de la innocència d’aquella societat».

L’acte va omplir, sense estretors, la sala d’actes de la biblioteca de Figueres. En tot moment, els assistents eren conscients d’estar davant la presentació del darrer llegat de Pagès, el punt culminant. En certa manera així també ho va constatar Cuartiella: «Aquest llibre és una investigació periodística de tall assagístic, la culminació de la seva faceta de pensador reflexiu sobre la realitat i de creador i dominador de la narrativa». A Kennedyana, Vicenç Pagès tracta uns fets històrics, el magnicidi de John Fitzgerald Kennedy, així com tot el que envoltà l’univers d’una de les nissagues més famoses del segle XX, talment com si fos «una trama novel·lística», és a dir, com si fos ficció. Vicenç Pagès utilitza tretze capítols per «desplegar els fets» detallant, argumentant, reflexionant i comparant, fins i tot criticant, i ho completa amb set episodis on, segons Cuartiella, l’autor «es fixa en un detall concret i l’analitza amb matís». Pagès aconsegueix així anar «de la panoràmica al zoom» i ho fa intercalant algunes fotografies que dissecciona per «anar més enllà», potser per, a través d’aquella intuïció que posseeixen els grans narradors, «aportar una veritat a una veritat no del tot aclarida», com va ser la de la mort de Kennedy.

Allò que narra Pagès genera una atracció poderosa de la que ni ell mateix se’n va poder escapar. Menys encara els lectors. Potser és perquè Pagès va néixer el mateix any de l’assassinat del president, una mort que, com recordà Martínez, va ser televisada a escala planetària, quelcom que, segurament, el convertí en mite. O, potser, perquè Pagès va saber construir «la trama perfecta» perquè no té un final tancat i perquè «conté tots els gèneres possibles», com el mateix escriptor suggereix en l’assaig: «Els mites clàssics, els contes de fades, la novel·la de formació, l’estat kafkià, la novel·la negra, el teatre de l’absurd, la crònica rosa, el psicodrama sexual, l’espionatge irònic i la conspiració postmoderna».

Kennedyana evoca «tot el que hauria d’haver estat els anys 60 i no va ser» i com «les conseqüències negatives s’arrosseguen als anys 70 i 80», explicà Martínez. Això ho plasmen molt bé les pel·lícules d’aquells anys. El setè art, certament, va tenir en la mort de Kennedy un tema estrella. «Són innombrables», confirmà detallant-ne algunes. Per Martínez és clar que la parella presidencial interpretava un paper encisador davant l’opinió pública, en aquells temps indiferent a la vida íntima de cada personatge, ja fos «les baixes passions d’ell per les dones com les relacions extramatrimonials d’ella». Per al regidor és clar que Kennedyana, sobre el qual, la directora de la biblioteca, Nati Vilanova, va avançar que l’any vinent se’n farà un club de lectura, «és un llibre extraordinari, molt ben escrit i que ens parla del naixement de la societat contemporània».