Quan va tenir lloc l’accident nuclear de la central de Txernòbil, el realitzador David Burillo tenia setze anys. Aquell incident el va impactar sensiblement i, sense adonar-se’n, el va retenir dins. Quan a principis del segle XXI es va obrir la zona d’exclusió a les visites, en contemplar les imatges d’aquells espais «congelats en el temps, abandonats» i d’iconografia soviètica va prendre la determinació que ell hi aniria algun dia. Així va ser l’abril del 2019 quan es va enrolar en un viatge fotogràfic a Prípiat, la ciutat que s’alça al costat de la central nuclear. Ara, el resultat es recull a l’exposició Retorn a Prípiat, la ciutat desolada, inaugurada divendres passat a La Cate, a Figueres i que es pot veure fins al 25 d’octubre.

Prípiat, la ciutat on el temps i l’existència es van aturar

El viatge a Prípiat va ser d’aquells que no s’obliden fàcilment. Eren un grup de set persones més un guia, una figura totalment obligada per endinsar-s’hi, explica, ja que la ciutat es troba dins una zona militar. «Va ser un viatge diferent, un dels millors de la meva vida, tres dies i amb l’únic objectiu de fer fotos», comenta. Sense patir excessivament per la radioactivitat, que va per acumulació, dormien a Txernòbil. De bon matí, s’aixecaven i passaven tot el dia fent fotos. Ho feien amb molt respecte, assegura, recorrent espais on dècades enrere vivia gent i entrant a l’interior d’edificis espoliats i solitaris, llocs decrèpits. «Hi ha gent que va a Prípiat amb ganes de trencar coses i fer sorolls; nosaltres entràvem en un edifici i només senties els clics de les càmares», rememora. Aquella atmosfera corprenedora ja se’ls havia ficat dins.

Prípiat, la ciutat on el temps i l’existència es van aturar

En aquest viatge, Burillo va endur-se tres càmares, una d’elles digital, pel que pogués passar i perquè «pensava que no hi tornaria mai més». Aquelles ànsies el van dur a fer fins a quatre-centes fotografies en negatiu i més de vuit-centes en digital. «Vas obrint portes i no saps què trobaràs», confessa. Encara ara es veu caminant per l’interior d’aquells edificis i sentint «com cruixen les rajoles trencades a terra».

Prípiat, la ciutat on el temps i l’existència es van aturar

Quan Burillo va tornar a casa va desar totes les imatges en un calaix. Llavors va arribar la pandèmia. L’any passat, però, va tenir una segona oportunitat d’anar a Txernòbil, en aquest cas, per fer un reportatge com a realitzador de TV3, on treballa, amb Lluís Caelles. «Realment va ser molt dur el fet d’estar amb pandèmia, però també molt interessant», afirma. Possiblement, allò va despertar-li les ganes i, a la tornada, va revisar aquelles imatges que va fer a Prípiat, dos anys enrere. Així va sorgir la idea de fer l’exposició que ara es pot veure a Figueres i que es va inaugurar, per primer cop fa un any, a Taradell, on viuen els seus pares, i ja ha passat per Barcelona.

A la mostra, la primera de Burillo, s’exhibeixen una desena de fotografies panoràmiques de gran format, imatges del parc d’atraccions, de l’hospital o la clínica dental, llocs on els rastres d’aquelles vides abruptament interrompudes encara s’intueixen. La tria de la panoràmica, amb la que Burillo diu sentir-se molt còmode, no va ser casual: «És un format molt visual, una mica com tu veus el món amb els dos ulls, herència d’aquella educació cinematogràfica del cinemascope». No era, tot i això, una tria còmoda perquè la panoràmica requereix preparació. Malgrat tot, diu, va ser «una vivència molt maca, tant fotogràfica com personal». Les ganes, ara, seria ampliar l’exposició amb noves imatges, però, per això, «caldria trobar espònsor», argumenta Burillo obert a suggeriments.