Cineclub Diòptria projecta aquesta setmana la pel·lícula japonesa El teléfono del viento, de Nobuhiro Suwa. Com cada dijous, la projecció tindrà lloc a La Cate a partir de les 20.15 hores.

El teléfono del viento

El 2011 Japó va patir un terratrèmol i un posterior tsunami considerats els més devastadors dels darrers cinc-cents anys de la història del país. Van perdre la vida més de setze mil persones i es van donar per desaparegudes dues mil cinc-centes més. Aquest trauma nacional va començar a ser tractat paulatinament pels autors nipons a través del seu art, com en el cas de la novel·la “Antes de que se enfríe el café” de Toshikazu Kawaguchi publicada el 2015.

El director japonès Nobuhiro Suwa, que treballa entre el seu país d’origen i França, va decidir adaptar la novel·la de Kawaguchi. El nom de Suwa ens pot sonar per pel·lícules que han arribat al nostre cineclub com “Yuki i Nina”, “El león duerme esta noche” o “ Paris je t’aime”.

El film segueix el viatge de la jove Haru des de Hiroshima, on viu des que va perdre els seus pares i el seu germà petit víctimes del tsunami, fins a Otsuchi, poble on es trobava la seva primera llar. El detonant del viatge és la malaltia de la seva tia amb la qual ha viscut des que es quedà òrfena. Aquesta nova pena fa inviable seguir amagant el dolor que ara es manifesta com a inassumible. Haru decideix l’autoestop com a forma per desplaçar-se i en el camí va coneixent altres persones i les històries dels seus dols. La terrible sensació de soledat en el patiment es comença a compartir. El qüestionament dels valors vitals acompanyen aquest trajecte de creixement interior.

Suwa teixeix una narració plena de sensibilitat, pausada, on es tan important el que es diu com el que es calla. Les escenes s’allarguen donant protagonisme als escenaris abandonats per a mostrar-nos la magnitud de la doble catarsi que pateix la protagonista en el dubte sobre la decisió de seguir vivint, així com la del retorn al lloc de naixement com a punt de trobada amb un mateix.

La pel·lícula també utilitza com a base l’estranya peregrinació real que té lloc en una cabina telefònica sense línia coneguda com el “telèfon del vent”, on persones que van perdre éssers estimats van a acomiadar-se d’ells. Aquest fet dona una evident aura poètica a la narració. L’humà inventa mites per sobreportar la dolorosa realitat.