Jordi Molina està considerat el tenora més important del món. La seva trajectòria exitosa, oferint-li una nova vida a l´instrument fora del món de la cobla, el precedeix. Ell és qui ha arranjat la música del pregó de les Fires de Figueres i l'escriptor figuerenc, i bon amic seu, Vicenç Pagès signa el text. El pregó es podrà viure en viu i en directe aquest dissabte a partir de les 6 de la tarda a la plaça de l'Ajuntament de Figueres.

De què van partir a l´hora de crear l´espectacle del pregó?

Vam considerar idoni fer uns arranjaments de músiques de Pep Ventura, però per a una formació de sis tenores, ja que ell era el tenora més emblemàtic de la història.

Quines músiques han triat?

Tres sardanes representatives de Ventura ('Una mirada', 'La sardana del vailet' i 'Per tu ploro'), i dos balls, la 'Polca de campanilla' i un altre basat en l´'Himne de Riego'. La música original és per a cobla i jo he fet l´arrenjament per a les sis tenores. Són Jaume Font i Carles Cantenys, ambdós de Figueres; Josep Navarro; Xavi Molina, director de la Bisbal Jove; Àlex Vila, primer tenora de la Bisbal Jove, i Joan Balsalduc, primera tenora de la Flama de Farners.

Pot ser un espectacle potent.

Serà original i curiós, perquè has de reflectir el que fan onze instruments en només sis, i aquests són sis tenores. És una formació poc habitual però significativa i il·lustra bastant el personatge.

És música poc coneguda.

I tampoc s´interpreta gaire. Té molts anys i, a més, és per a cobla i en formats que no existeixen. Però és la música d´una època que rebia influències d´Europa. La música popular té això, que ho és en tots els anys que influencia, però quan els hàbits canvien ja és difícil sentir-les. La música de Ventura és típica d´aquell moment, amb influències italianes i clàssiques, però té el plus que ell s´ho inventava tot, per a una formació que va crear i per un instrument nou. I des de Figueres.

Vostè va començar a estudiar música de ben petit. Entenc que Pep Ventura li apareix molt aviat.

Començo de molt jovenet a anar a classes amb Ricard Vilarasau i quan ell explicava tenores històrics, tot comença amb Pep Ventura. És el primer de qui et parlen i va intervenir molt en la fixació de l´instrument tal com és avui en dia.

Per què va triar la tenora com a instrument?

A mi me´l van donar, no sabia ni què era. Jo vaig començar a l´escola concertada del col·legi Santa Maria de Blanes i Joaquim Alqueza anava per les classes a veure qui volia fer música. I m´hi vaig apuntar. Depenent de l´alçada et donaven un instrument o un altre. A mi em van donar el clarinet. Al cap d´un any, als que anàvem més avantatjats, ens donaven un instrument de cobla i, a mi, em va donar la tenora. Jo no tenia ni idea. Tenia 8 anys. No vaig poder triar res. Però, de seguida em va enganxar molt.

Vostè mateix es defineix com tenora per vocació.

Vaig fer la carrera de clarinet, sóc saxofonista, i vaig tocar a moltes orquestres, però el 1999 vaig deixar-ho tot i em vaig quedar exclusivament amb la tenora. De tots els instruments que tocava no era el més còmode, ni el més fàcil, però era l´únic que em posava la pell de gallina.

I vostè li ha donat ales.

Quan estudies un instrument, no l´associes al fet que només el tocaràs per un sol repertori. I amb la tenora sabies que estaves predestinat a la sardana. Va arribar el moment que volia fer més coses amb ell i va ser molt satisfactori, perquè era anar trepitjant nous terrenys on tot estava per fer. Però també va ser dur. Les ­obres no existien, les havia de crear, després tocar-les i més tard vendre-les. Tampoc la gent sabia què era allò i hi havia una certa reticència. Després dels anys, malgrat els clixés, ara tot és més senzill i es veu més normal aquestes noves experiències.

La tenora és especial.

Sí, per una banda és un instrument fet a mà, pensat per tocar a la plaça, amb un punt de rusticitat, però també té un punt que, si aconsegueixes amorosir i el domines, té moltes possibilitats. Aquests últims anys, quan hi ha hagut més músics joves més ben preparats, passen coses amb aquests instruments i amb la cobla que antigament no passaven. L´instrument ha millorat i hi ha més preparació i ganes de fer.

Ara potser no se sent tan sol.

Sol, no, però sóc l´únic que viu de la tenora. Allò que sí que sento és que el camí és una mica més senzill, que a l´hora d´iniciar un projecte ja et coneixen. Tot i així es manté la dificultat, perquè no és una cosa de masses.

Just ara acaba de treure disc nou, 'Matèria del temps'.

Tot el que havia fet fins ara, semblava que ho feia perquè no existia fins aleshores. Amb aquest treball, vinculo el meu nom a una música i que aquesta no sigui exclusiva per a la gent d´aquest món, sinó per a tothom. Ara em sento prou madur per dir que això és el que vull fer.