A Lluís Soler (Manlleu, 1954) la comèdia, diu, l´ajuda a estar en forma. Aquest diumenge, al Teatre de Roses (18.00 hores) ho comprovarem. Porta a escena 'El bon pare', una obra que parla del món íntim, del vincle pare i fill i d´Internet. En aquesta entrevista ens explica alguns detalls del muntatge que també es podrà veure dissabte 18 a les 21.00 hores.

Què va interessar-li d´aquest text de David Plana?

Amb en David Plana ens coneixem de fa temps. Tots dos som de Manlleu i havíem treballat junts molts anys al Teatre del poble, abans de dedicar-nos professionalment. A més, jo ja havia representat La dona incompleta que dirigí Sergi Belbel i, per tant, compartim un passat. Així, quan em va fer arribar aquest text vaig estar encantat. M´hi vaig apuntar de seguida i amb totes les ganes.

Plana dirigeix aquest text. Això ajuda els actors?

Objectivament és la mateixa visió de l´obra. Però com ho fa en David, ens ha ajudat més que no restat. En una obra d´autor, actual, qui la coneix millor és qui l´ha escrita.

'El bon pare' és una proposta molt diferent del seu darrer muntatge, 'Per un sí o per un no'.

Molt, anem a un altre món.

Li van bé aquests canvis de registre interpretatiu?

Sí, aquí juguem amb la comèdia. Pel que fa al ritme, a la interpretació, és absolutament diferent de l´anterior, que era més naturalista. 'El bon pare' és una comèdia que després fa reflexionar, perquè està escrita amb personatges d´avui, molt reconeixibles, en què tothom es pot veure retratat.

Aquí vostè encarna Roger Denís, un alcalde d´una ciutat-poble que descobreix a les xarxes un vídeo porno de la seva filla. És aleshores quan es planteja si aquest home és un bon pare.

Ell està convençut que ho és, no és que sigui un tros de pa i que deixa fer. Ell és competitiu i té enemics, viu en una casa des d´on domina tot el poble, no és un tou, però amb la filla pretén tenir una relació de les d´ara, moderna, som amics i ens ho expliquem tot. Però difícilment això existeix a la vida, algú que t´ho expliqui tot.

El món amagat que tots protegim.

Tots el tenim, però aquí te´l presenten tan quotidianament, en una família que pots tenir al costat de casa, que et fa adonar que, segurament, et passa a tu mateix.

Es parla de l´exhibició constant de la vida privada a les xarxes.

Sí, de com anem a un altre món. Fins ara els canvis eren generacionals. Els avis eren d´una manera i els pares, a còpia de molt esforç i patacades, aconseguien canviar moltes coses. Als anys 60, imagino, hi va haver una petita revolució que va fer que les coses canviessin més de pressa, però a partir del nou segle, amb la irrupció de la informàtica a la vida quotidiana, el món és una olla de grills. Per això, el que passa en aquesta obra, passa realment. Internet és un monstre que no el controla ningú, que va creixent i no sé si ens devorarà a tots. Tots els plantejaments que ens ­po­guéssim fer a qualsevol nivell, ara no serveixen per a res.

Algun crític ha titllat 'El bon pare' com una comèdia amarga. Què en pensa? És una bona definició?

Són noms que es posen, però és una comèdia que et fa pessigolles, que et fa riure però que, quan has rigut, si dius algunes frases amb un to contundent, arriba el drama a la platea. I és que en David ha fet un text que, tot i que et fas un fart de riure, és absolutament realista, el pots viure en qualsevol moment. I no és que es converteixi en una comèdia àcida, per fer mal, només pretén que t´adonis de coses que són reals. És una comèdia que et punxa.

Se sent còmode fent comèdia?

M´agrada. És on hi ha més risc, perquè tens la resposta de l´espectador i si no riu és terrible. Sense voler, el públic t´examina i no riuen igual a tot arreu. Hi ha punts de coincidència, però no tots. La comèdia, per a l´actor, és sempre una mica més de repte, perquè la resposta de l´espectador és sonora i és com si t´avaluessin constantment. Però t´excita més, et fa estar més en forma.