Joan Pera gaudeix del moment professional que viu. Als seus 67 anys li ha arribat l'oportunitat i el repte d´interpretar Harpagon, un personatge terriblement dèspota i avariciós, protagonista de 'L'Avar' de Molière. El seu desig per una joveneta encisadora, amb qui es vol casar, el fa encara més menyspreable, tot i així, i sorprenentment, assegura Pera, el públic riu, i molt, amb ell i les situacions hilarants que provoca. Divendres (21.00 h) al Teatre El Jardí, en podrem gaudir. En parlem mentre l'actor roda a Prada el telefilm Pau Casals.

Donar vida a Pau Casals mentre interpreta l´avariciós Hapergon al teatre, és difícil de compaginar?

Estic ara a Prada de Conflent rodant la biografia de Pau Casals, en una pel·lícula de TV3, que farà molt de soroll i ho compagino amb la gira de L'avar que es tanca per Nadal i que ens porta divendres a Figueres. El paper de Pau Casals m'ha vingut caigut del cel, és com un regal. És veritat que ara tinc entre mans dues coses molt maques: L'Avar és un bombó, un altre regal, una d'aquelles comèdies que sempre has volgut fer, un gran repte i ha quedat molt rodona. Té un gran director, un gran vestuari, un gran decorat, és una gran obra i disfruto molt, molt fent-la, és una de les millors coses que he fet en teatre... Era de preveure perquè és un gran personatge i un gran autor.

El director tenia clar que el personatge l'havia de fer vostè...

Tant el Josep Maria Pou, director del Teatre Goya, com el director de l'obra, Josep Maria Mestres, i la productora Focus van decidir que era moment que jo fes un Molière, i un Molière de la categoria de L'avar.

Li va costar posar-se en la seva pell?

Una mica, fa molts anys que faig un tipus d'humor més de vodevil i aquesta comèdia sorprenentment és seriosa i amb un personatge molt dur, desagradable, antipàtic, avariciós, carregat de vicis, dèspota, violent..., però, en contrapartida, l'espectador se'l va fent seu. És tan exagerat en els seus vicis, que arriba a ser entranyable per a l'espectador que empatitza amb aquesta manera humana de ser. La gran sorpresa és que la gent riu molt de la situació i del personatge, tot i que jo no faig res perquè rigui. Aquí ­se­gueixes el personatge, la intriga... és el gran mèrit del teatre clàssic, que ja ho diu tot: no cal que posis cap, morcilla, perquè ja les té totes!

Era un repte per a vostè dotar d´humanitat un personatge així?

Vaig intentar dotar-lo d'humanitat, però sobretot volia que caigués tan antipàtic que la gent no empatitzés, però sí que l'arribés a entendre: et fa gràcia que sigui tan gasiu, tan rapinyaire, i penses, «pobre home... si és un desgraciat...» Com totes les comèdies de Molière, aquesta té un ensenyament moral per mostrar al públic com arriben a ser els vicis, la mentida. El subtítol que va posar a l'obra és L'avar o la comèdia de la mentida perquè allà menteix tothom, cadascú pels seus interessos i la gent entén aquest ensenyament ètic i moral que dóna L'avar.

Precisament és el seu personatge el que menys menteix...

Almenys el que menys amaga l'ou, els altres tots tenen un interès. Ell va a la seva d'una manera molt barroera, i aquesta manera de fer que té m'ha permès, a mi, jugar a actor, no a Joan Pera, sinó a actor de tota la vida, de clàssic, i això m'ha fet gràcia, està agradant molt!

Per a vostè ha estat un retorn als seus inicis teatrals.

Sí!, però espero que no es tanqui cap cercle amb aquest paper... Sobretot al començament havia fet teatre clàssic, fins i tot Terra baixa amb la Sardà i ara vaig tornant a la màgia del teatre, de l'inici... He tornat a aquella època dels grans personatges... Jo sempre dic que el teatre és la meva vida i el contacte amb el públic el busco sempre. Vull fer entendre a la gent aquell joc que estem fent, i això tant amb dramàtic, com clàssic, com humor...

Amb un paper com aquest és més difícil arribar al públic?

De l'última representació fa una mica més de 20 anys, molt de temps per un clàssic, i per un Molière precisament, un dels grans clàssics, per això han trobat que era el moment adequat: jo estava en l'edat i el moment oportú per fer-ho, era una sorpresa veure com ho faria... Quan en Sergi Belbel, autor de l'adaptació va venir a un assaig general i em va abraçar, vaig pensar que ja ho havia aconseguit, això em va animar molt, perquè amb un personatge com aquest sempre hi vas amb una mica de por, aquest és un clàssic que tothom coneix, complir les expectatives de la gent era important...

És un text avançat en el temps, que parla de coses que poden formar part del nostre dia a dia...

És curiós: frase per frase... aquí la gran història és l'amor físic i l'avarícia dels diners i ara estem en un moment, almenys en aquest país, que s'ha destapat l'olla de grills. Tothom amb un cinisme extraordinari et va demostrant que tot era mentida i que el que funciona és l´amor als diners. És curiós com un text de 300 anys i escaig encara funciona així. Però això ho tenen els clàssics, que furguen molt en la condició humana i aquest és l´ensenyament constant dels clàssics, això és el que és bonic. Hi ha una frase que sembla una morcilla o gag del moment: "el món és ple de lladres amb títols nobiliaris..."

Com ha estat treballar amb el director i una companyia tan jove?

He trobat un director que m'entén perfectament, que ha estat al servei de tot allò que jo millor podia fer. M'ha exigit molt, sobretot amb el llenguatge, no m'ha permès posar cap morcilla ni res de res. La morcilla de vegades et ve donada, és la frase que cau perfecta allà i hem rigut molt en aquest aspecte... El text és difícil, és literari, però és estrany com de seguida l'aprens, el dius, el jugues i el serveixes... Pel que fa a la companyia, ara sóc el més gran de la colla. D'uns anys cap aquí, a Catalunya, la política teatral i cultural ha donat uns fruits molt bons: tenim directors, guionistes, escenògrafs, actors joves molt bons que, si haguessin estat en els meus inicis, jo hauria estat aguantant la llança. Tenim gent de molta vàlua i talent.

Això va acompanyat de millors temps en el món del teatre?

Han estat uns anys dolents econòmicament, però no a escala creativa. S'han fet espetacles extraordinaris. Sempre, quan tot va malament, el teatre treu de les brases, flames, som una gent incombustible en aquest aspecte.

Content d´actuar a Figueres un cop més?

Hem fet ja unes trenta actuacions, a capitals de província i a moltes ciutats. Figueres és un dels llocs que més m'estimen, teatralment, des de fa molt de temps. Em fa molta il·lusió.