Coneguda exvedet d´El Molino, Amparo Moreno té en el seu currículum més de 40 pel·lícules i nombroses obres de teatre com la premiada 'Shirley Valentine'. Diumenge torna a Figueres, al Teatre El Jardí (18.00 hores) amb el monòleg 'Recurso de Amparo'. Publiquem una entrevista que li hem fet amb motiu d'aquesta representació.
Figueres no li és estranya.
No, vaig ser-hi fa un any i mig presentant una pel·lícula que s´hi havia rodat. He actuat molts cops al teatre. Totes les obres que he fet hi han passat. Anar a Figueres sempre és un plaer.
Com va sorgir la idea de fer aquest monòleg, Recurso de Amparo?
Fa uns dos anys, no tenia cap obra per estrenar a Barcelona i vaig pensar a fer alguna cosa pel meu compte. Fins i tot, el nom de l´obra juga amb aquesta decisió, és el recurs d´Amparo.
El text és de Guillermo Benito.
Sí, és el meu marit. M´ha fet el monòleg a mida, hem treballat costat a costat.
Treballen junts fa temps?
De tots els espectacles que jo he estat productora, ell sempre hi ha estat. Ell és el meu tot.
Amb què es trobarà l´espectador que la vagi a veure?
Aquest monòleg no segueix el model habitual, on s´aborda un tema i l´actor va dissertant. No tinc un tema concret. És com si els espectadors que em vénen a veure vinguessin a casa meva i els convidés a una tassa de cafè. I parlem de quaranta mil coses, com pot ser dels Reis Catòlics o de com una amiga meva ha deixat el marit. És una conversa entre amics. Ho faig en catallano. Em passa molt sovint que passo del català al castellà d´una forma prodigiosa i tal com parlo és així com surt l´obra.
Fer un monòleg, sol dalt l´escenari, és un repte per a una actriu.
Tingues en compte que el meu monòleg dura una hora i mitja passada i sense parar. Quan vaig fer la Shirley Valentine, allò estava escrit sense parar la quarta paret. No em podia sortir del text perquè estava escrit expressament per teatre. Però això és una altra cosa, és una conversa en família, és un regal que ens permetem tots, traspassar aquesta quarta paret.
Què li passa pel cap quan surt a escena?
Quan s´aixeca el teló, no et fa mal la panxa, ni tens maldecaps, penso ´tira endavant´. És una adrenalina que et puja meravellosa. Com el teatre en directe, no hi ha res. Ara, com més anys passen, més responsabilitat tens i també aquesta por terrible. Quan sents respirar la gent, et puja un cuquet... però és el que m´incentiva.
Aquest monòleg el va estrenar fa dos anys. Amb aquest temps, ha anat evolucionant?
Indubtablement, sempre. Has d´estar al lloro de tot, no sigui que parlis d´alguna cosa que ja no té vigència. És una revisió constant, tot i que jo no toco massa la política actual. Em remeto que tot el que estem vivint, de com la gent és tan malvada a vegades, usurpen tants diners, la culpa els ve ja dels Reis Catòlics perquè van fer fora als que sabien llegir i escriure.
Quelcom que vostè sempre proclama és que cal viure la vida de forma optimista.
Carpe diem, com si no existís un demà, és el dia a dia, cada minut, perquè, com sabem què ens passarà? A la vida ens penedim més del que no hem fet, que del que hem fet.
El teatre és l´antídot?
Jo crec que molta gent que passa pel divan d´un psicòleg, s´estalviaria aquesta despesa si fes teatre, ni que fos d´amateurs. Va molt bé perquè fomenta la camaraderia, la investigació, el riure...
Vostè va arribar a aquest món de forma molt autodidacta.
Sí, sí, jo era secretària de direcció, però em vaig enverinar quan vaig veure una funció al Centre Catòlic de Sants, on vivia. Just quan va acabar, els vaig demanar si em podien admetre al grup i, a partir d´aquí, vaig començar. Ni m´ho vaig pensar.
I ha fet de tot i més.
Menys circ, tot. Em defineixo com una treballadora del mitjà.
