Els aficionats somreien a l’esplanada de l’<strong>estadi Al-Thumama,</strong> envoltant la ‘gahfiya’ metàl·lica que decora l’exterior d’aquest camp ubicat al sud de Doha. Uns i d’altres, sense importar el color dels seus abillaments, s’entremesclaven amb naturalitat, alguns fins i tot conversaven amistosament. Iranians i nord-americans compartint espai i afició amb la naturalitat que els seus líders es neguen. La cortina d’acer entre dos mons antagònics, fosa en un Mundial de futbol, un espai, al cap i a la fi per a la concòrdia i l’entesa entre diferents, com de fet pregona la mateixa propaganda qatariana.

Ai, la propaganda... Tanta d’un costat i d’un altre que de vegades és difícil col·locar el focus amb encert on es deu. També amb l’Iran. La tribuna de premsa estava a vessar de reporters de tots els racons del món que no acudien animats pel pedigrí futbolístic dels contendents, més aviat escàs en les dues àrees, sinó pel morbo que despertava el duel, <strong>com va ocórrer el 1998.</strong>

«Donar la teva vida pel futbol i no matar-te pel futbol», pregonava Carlos Queiroz a la prèvia. I li assistia raó, per més que el seu Iran no aconseguís correspondre a la seva fervorosa i sorollosa afició i caigués derrotada davant els EUA. Els americans avancen a vuitens de final, on s’enfrontaran amb els <strong>Països Baixos.</strong> Els iranians finalitzen aquí la seva travessia per la veïna Qatar.

Un camí trufat d’inconvenients, de <strong>reivindicacions de silenci al voltant de l’himne en el primer partit,</strong> cancel·lades en el segon, impensables ja en el d’aquest dimarts per les <strong>amenaces del règim dels aiatol·làs als seus futbolistes i als seus familiars.</strong> Poc se’ls pot retreure a aquests nois. Molt han fet per la pressió que tenien sobre les seves espatlles. Significar-se per una causa, per justa que sigui (i la de la llibertat de les dones de l’Iran l’és com poques d’altres) mai surt gratis.

Va ser també el <strong>Thumama</strong>un espai de reconciliació entre iranians, aparcades les seves diferències durant dues hores per empènyer en una sola direcció, respectant també els EUA, tant en el moment dels himnes com en la resta del partit. L’enemic, si existeix, no porta botes de tacs. L’únic problema per a l’Iran va ser la seva incapacitat de transformar l’energia anímica de seguidors i jugadors en futbolística, apocats sempre els asiàtics per la milor destresa nord-americana sobre el terreny de joc.

Domini dels EUA

Des dels primers compassos es va comprovar que la balança estava molt desequilibrada amb la pilota als peus. Enmig d’un eixordador soroll (ni esbroncades ni càntics d’ànim, només un desagradable, per excessiu, soroll), els EUA van agafar aviat el domini del partit, amb Adams i McKennie exercint de comandants en la medul·lar. Un domini més territorial que efectiu, més enllà d’un parell d’intents de Weah, fins que Pulisic va trobar la tecla.

Va ocórrer en el minut 38, després d’una gran obertura de McKennie en diagonal cap al desmarcatge de Dest. El lateral propietat del Barça i cedit al Milan va assistir amb el cap cap a Pulisic, que va entrar amb tot i gairebé es deixa el físic en el seu exitós intent de marcar gol. Bé, de fet ja no va sortir després del descans, al qual es va arribar després d’un gol anul·lat a Weah per un fora de joc mesurat en micres.

L’Iran no pot

La sortida del partit de Pulisic primer i de McKennie una mica més tard va restar presència al combinat americà, que amb el pas dels minuts va començar a pensar més a conservar l’únic resultat que el conduïa a vuitens que a consolidar la seva victòria buscant un segon gol. Una mica d’aire per a una Iran forçada a arriscar, però amb arguments escassos per arribar a l’àrea i destarotats per resoldre allà. Ni Ghoddos ni Ezatolahi ni Karimi ni Pouraliganji van saber embocar els seus intents cap a la porteria de Turner.

I així, amb altes dosis de frustració, va acabar l’aventura de l’Iran en aquest Mundial, la més intensa dels 32 combinats que han anat participant a la cita de Qatar. Això d’aquest dimarts només va ser un partit de futbol. Ara queda, per als futbolistes i sobretot per als seus seguidors, la dura tornada a la realitat i a la seva rutina de repressió sense escrúpols. I aquest sí que és un partit que l’Iran no pot perdre.