És millor no fixar-se tant en el marcador. És molt més nutritiu, quan s’empata davant un que va ser imbatible, fixar-se en el joc, en la manera de dominar la pilota per fer art del que és pròpiament futbol, que donar voltes al resultat. El resultat d’aquest partit que ha enfrontat Espanya amb Alemanya ha mostrat un episodi insòlit que no va pujar al marcador perquè explica més la qualitat que els gols.

L’equip de Luis Enrique (en el qual, tal com es va moure, també va jugar Luis Enrique) va dominar la possessió i això s’explica sobretot per una línia de voluntat que va construir el joc de la manera com Velázquez dibuixava ‘Las Meninas’ abans d’acabar la pintura. Pedri, sobretot, i Busquets, amb la seva gosadia tranquil·la de veterà de tanta batalla, van convertir el joc de ‘la Roja’ en una espècie de simfonia sense fissures que va servir a la línia d’atac l’oportunitat d’elegir com fer el miracle de diluir la cuirassada defensa alemanya.

Simfonia perfecta

Però va existir la defensa alemanya, que abans del partit es considerava un punt feble dels hereus de Beckenbauer. La creació de joc, aquesta simfonia, tenia en Busquets el pulmó dels veterans, que saben per on es mou el contrari, mentre que Pedri, que es mou com si fos d’aire, dominava les recuperacions que va convertir en atac. Olmo era una part principal d’aquesta sintonia perfecta.

El resultat d’aquestes combinacions només va fructificar quan va entrar Morata al camp. Aquest futbolista és a la gespa com els qui esperen per fora del Museu del Prado a veure quan exhibeix la il·lustre galeria l’oportunitat d’entrar en un quadro perfecte. I aquest quadro va venir d’una combinació que semblava feta precisament per a aquest jugador movible que té sempre el gol a la punta de la llengua.

Mania funesta

Morata es va moure com un linx i va pintar un gol preciós, d’aquests que ensenya Messi a l’escola de la història. És un gol producte de la qualitat, naturalment, però també de la naturalesa general d’entusiasme que Espanya va exhibir davant la selecció que, com es deia abans, sempre era fixa en les victòries. Després va tornar Alemanya al seu punt d’honor d’abans, Nico Williams va aportar per la banda un refresc per als ‘pedris’ de l’altre i per fi Alemanya es va sortir amb la seva. Caram. És cert que aquesta mania funesta de jugar la pilota fins i tot a la ratlla de gol va conspirar perquè a casa sentíssim que Unai Simón tindria un disgust, però aquest disgust de l’empat va tenir una virtut: despertar ‘la Roja’, que es va posar alerta i va poder guanyar la batalla. 

Com herois contemporanis del futbol antic, ni es va rendir Pedri ni es va rendir Busquets, als quals va venir a auxiliar Balde en les escaramusses finals. Tots dos, el jove i el veterà, van donar una lliçó en la qual va sobresortir, sobretot, l’aire; aquesta exhibició de pulmons ben administrats que van posar en perill Alemanya i que van permetre un concert amb un percentatge de domini molt més gran que el resultat és la realitat d’una esperança.