L'amfitrió mai havia perdut en la jornada inaugural, i aquesta tradició històrica es va trencar en el Mundial més diferent de tots els que s'han celebrat. Com a màxim, havia empatat, com Sud-àfrica en contenir a Mèxic en 2010. Qatar, no obstant això, va sucumbir a la seva pròpia feblesa, mostrant-se incapaç de fer pessigolles, si més no a l'Equador. Va treure un zero en tot: en rematades, en rematades ben dirigides i en córners.

Poc glamur tenia el partit inaugural, i fins al primer tant del torneig va haver d'arribar des del punt de penal, encara que el primer, en realitat, va estar anul·lat. Almenys, Enner Valencia va embellir la nit amb el seu segon gol, la qual cosa va servir per a accentuar l'enorme superioritat de l'Equador, confirmant que és un conjunt més potent del que el seu historial anuncia, i que València és el seu futbolista capital: va marcar els tres gols de la selecció en el Mundial de 2014 i els dos primers en la notable reaparició de 2022.

TOT DOLENT

El vertigen de participar en la inauguració, un esdeveniment de dimensions desconegudes per a tots els futbolistes, va ser clarament perceptible. Ningú va poder dissimular els nervis de l'estrena. En tres minuts ja s'havien produït dos tarascadas traïdorenques (de Pedro Miguel, portuguès nacionalitzat de Qatar, i de l'equatorià Estupiñán) i un gol amb una mala sortida del meta Alsheeb, un mal rebuig fallit d'aquest, una mala xilena de Torres i un precís cop de cap de Enner Valencia.

Perquè tot fos dolent, fins al gol va ser il·legal. I el VAR que ho va anul·lar. La jugada, aparentment innòcua, contenia un fora de joc que el sistema va detectar. La promesa de celeritat i agilitat dels àrbitres es va veure vana a l'instant, això sí. Més de dos minuts van transcórrer fins que Daniele Orsato va retornar la pilota a l'àrea.

QATAR, MOLT ARCAICA

I prop de l'àrea de Qatar va córrer amb més freqüència que en la visitant, concepte que només serveix per als tres rivals de Qatar, que no anirà més enllà de la fase de grups. Si va causar una pobra impressió davant l'Equador, no poden albergar-se moltes expectatives d'una metamorfosi quan es mesuri amb el Senegal ni Països Baixos, que completen aquest dilluns la jornada (19 hores).

No es tracta que el meta Alshebb es revelés calamitós, o que l'organització defensiva deixés buits impensables pel centre malgrat que la componien cinc homes; és que la construcció del joc era arcaica, primària, insuficient per a sorprendre l'emergent Equador que participa en la seva habitació Mundial en les cinc últimes edicions.

LES TÚNIQUES DESERTEN

Sota la carpa beduïna de l'espectacular estadi, el doll de llum i color de la festa precedent es va esvair quan va aparèixer el futbol. Ni llum en el joc local, intermitent en l'equatorià, ni color per l'equilibri que pogués existir des que Valencia clavés el 2-0. L'onze groc es va limitar a conservar l'ordre per a evitar alguna sorpresa que li compliqués la vida. Un centre al qual no va arribar Ali al caient del descans va ser el petit esglai que va exercir d'alerta.

Va pintar tan mala nit, es va torçar tant per a l'orgullosa idiosincràsia de Qatar, que l'estadi es va buidar després del descans. De la mateixa manera que la inflada de l'Equador era fàcilment localitzable per les samarretes grogues, concentrades darrere d'una porteria, les túniques blanques de la de Qatar es veien escampada per tots els sectors. També hi havia una graderia d'animació, importada d'occident, vestida de granat, l'altre color de la bandera nacional. La meitat més pròxima a la gespa va romandre fidel. Les túniques blanques van desaparèixer de la graderia i el vermell dels seients va denunciar la seva deserció abans d'hora.