Nas Mohammed és immensament feliç. Des del seu petit apartament a San Francisco, celebra una nova vida, més lliure i seva, a 13.000 quilòmetres del seu país. Però li ha costat molt. Ara, batalla perquè els seus compatriotes no hagin de patir com ell. I és que el doctor Nas Mohammed és el primer qatarià a sortir de l’armari de manera pública. A mesura que s’anava acostant la data del pròxim Mundial i veia esllanguir-se els membres de la comunitat LGTB a Qatar, va voler reivindicar la seva orientació sexual davant el món a través de les xarxes socials. El seu testimoni ha mogut el focus cap als qatarians gais, lesbianes, trans i bisexuals, que, segons el seu Govern, «no existeixen».
«Les persones LGTB a Qatar viuen completament en la clandestinitat», explica el doctor Mohammed a aquest diari. L’opressió que pateixen també ocorre a l’ombra. «Les autoritats del meu país consideren que una persona com jo no existeix, que a Qatar no hi ha persones gais, però això és perquè és impossible ser visible; és la teva condemna a mort», denuncia. La seva orientació sexual o la seva identitat de gènere es castiga amb una àmplia persecució, arrestos arbitraris, vigilància extrema, teràpies de conversió patrocinades per l’Estat i una discriminació i una culpa generalitzada sobre si mateixes.
Al Codi Penal
Qualssevol que comparteixi continguts LGTB en xarxes o que doni suport a la comunitat pot ser detingut. Les autoritats també censuren els mitjans tradicionals pel que fa a l’orientació sexual i la identitat de gènere, i s’exclou aquest tipus d’informació de l’esfera pública. A més, ser homosexual està sancionat per l’article 296 del Codi Penal qatarià. Les relacions sexuals entre persones del mateix sexe poden comportar penes de presó d’entre tres o cinc anys, o, fins i tot, la mort, tot i que no existeixen proves que s’hagin aplicat penes capitals per relacions sexuals consentides en privat entre adults del mateix sexe.
No hi ha ningú que protegeixi les persones LGTB a Qatar. Ni elles mateixes tampoc, perquè no es poden organitzar. «El Govern té un control molt estricte de la societat civil; és extremadament difícil pensar en organitzacions o institucions independents que no tenen l’aprovació del Govern», explica Tarek Zeidan, director de l’organització libanesa Helem, que defensa els drets de les persones queer al món àrab. «Com que Qatar és un règim autoritari, la gent no es pot organitzar a cap nivell ni per cap causa», diu Mohammed. «Les autoritats ho consideren terrorisme i ho tanquen immediatament», afegeix.
Camins de supervivència
Però persones com el doctor Nas Mohammed existeixen a Qatar, així que busquen les seves pròpies estratègies de supervivència. «Molta gent acaba en un matrimoni lavanda, en què un home gai i una dona lesbiana es casen només perquè la gent pensi que són una parella i per donar-se suport mútuament al terreny», diu aquest doctor a EL PERIÓDICO des dels Estats Units. Els més privilegiats aprofiten qualsevol oportunitat per abandonar el seu país i viure una vida en més llibertat a l’estranger. Però sortir de Qatar només és el primer esforç en una llarga cursa d’obstacles.
«Gairebé no em concedeixen l’asil, perquè no hi ha dades oficials ni informació sobre la violència i la persecució a què som sotmesos a Qatar», denuncia Mohammed. Per això, organitzacions com Helem tracten de posar xifres a aquests abusos, perquè els facilitin argumentar el motiu pel qual van haver de fugir. En el cas de Qatar, a més, les autoritats disposen d’altres eines per evitar que se’n vagin, com el control financer. «És com viure en una gàbia d’or, ja que a Qatar, els nostres salaris són molt elevats i no paguem impostos, i si te’n vas, perds qualsevol accés als teus diners», reconeix el doctor. «Per això, molta gent decideix quedar-se i està molt bé financerament, però està mentalment destruïda», apunta. Mohammed ha obert l’Alwan Foundation per acompanyar-los en el procés.
«Veus qatarianes»
Durant els últims mesos, el debat sobre com viuran el Mundial els fans LGTB que es desplacin a Qatar ha copat titulars. «La majoria de les preocupacions que la comunitat internacional i els mitjans internacionals han expressat es vinculen a l’experiència dels visitants, ningú ha posat el focus en les veus qatarianes», denuncia Zeidan a aquest diari. La FIFA ha afirmat que cancel·larà els contractes de la Copa del Món de qualsevol hotel de Qatar que no permeti allotjar parelles del mateix sexe. També el Govern qatarià ha assegurat als visitants que seran benvinguts al torneig i, fins i tot, podran fer onejar la bandera de l’arc de Sant Martí. Però els qatarians que poden parlar, els que estan a l’exili, denuncien aquesta doble vara de mesurar.
Al seu torn, els representants dels fans visitants els han insistit que «respectin les diferències culturals» quan arribin al Golf. «No existeix una cultura que inherentment abusi de les persones; hi ha règims abusius que ho fan, així que aquests governs haurien de denunciar el règim qatarià, no la nostra cultura», remarca Mohammed. Però, a 13.000 quilòmetres del lloc que el va veure néixer, aquest doctor insisteix a utilitzar tots els focus posats sobre Qatar per «fer el correcte». «El Mundial és l’oportunitat perquè se’ns escolti», remarca des de San Francisco. Per això, és important que aquells que venen a disfrutar del futbol no s’oblidin de Qatar després de guardar la copa a la prestatgeria de trofeus.
«Si Qatar vol ser modern i cosmopolita i ser el que diu ser, l’única manera de fer-ho és fer-ho de veritat, no tenir les dues coses: no poden perseguir-nos, ocultar-nos i abusar de nosaltres i, després, fer veure que són moderns», insisteix aquest qatarià que va aconseguir l’asil als Estats Units fa set anys. «Si el Govern de Qatar vol ser part del món i ser considerat igual que altres nacions, llavors han de respectar els drets humans», acaba abans de tornar a admirar el seu petit apartament a San Francisco.
