07 de gener de 2020
07.01.2020
El Retrovisor

La història del vilafantenc Isidre Munt i la MV Agusta del viatge de noces

La motocicleta, que ha restaurat del tot, la va heretar del seu pare, forner de Castellar del Vallès

06.01.2020 | 18:04
Isidre Munt, al garatge de casa seva amb la MV Agusta 235.

Entrevistem Isidre Munt, propietari d'una preciosa moto MV Agusta 235 que va heretar del seu pare. El nostre convidat és un home metòdic i un virtuós dels números. Va treballar fent feines de gerència i com a cap de producció de vàries empreses. Isidre és també un home molt manetes, li agrada molt fer bricolatge. És capaç de muntar i desmuntar qualsevol cosa que tingui a casa per poder-la reparar, sigui una cafetera o la seva moto. El passat novembre, la seva filla Mercè Munt i Laura Vinuesa, responsables del programa Quin Matí de Ràdio Vilafant, ens van convidar per parlar del Retrovisor. Tot parlant, Mercè ens va dir que el seu pare era el propietari d'una moto antiga interessant. Vam prendre'n nota i vam concertar aquesta entrevista.

Veig que no està escoltant Ràdio Vilafant...
L'escolto només quan vaig amb el cotxe. Ara a aquesta hora fan la tertúlia i sovint hi ha els polítics, no els aguanto, tots van a la seva.

Actualment està jubilat, quina va ser la seva feina?
Vaig néixer a Castellar del Vallès, bressol de la indústria del tèxtil. Vaig començar a treballar de ben jovenet a l'empresa més important del sector, Viuda de Josep Tolrà SA. Fabricàvem teixit per a clients de tot Espanya. Vaig començar com a administratiu. El director ben aviat es va adonar de les meves aptituds, i sempre em deia «Isidre, vine aquí a sumar». Vaig aprendre molt a desenvolupar les operacions matemàtiques. Més tard em varen oferir dedicar-me a la nova secció d'estampació tèxtil, vaig estar dos mesos a Itàlia, a Bèrgam. Vaig anar a una filial a França com a cap d'estampació, hi vaig estar deu anys. Del sector tèxtil en vaig viure l'apogeu i el daltabaix en primera persona. Més tard, llegint diaris, vaig veure una oferta de treball d'una empresa francesa, Chemeneis Carpinelli, que es volia instal·lar a Figueres. Em varen contractar i vaig fer de cap de producció i cap de personal. Vagi tenir a càrrec meu prop de vuitanta persones.

Aquesta MV Agusta que té era la moto del seu pare?
La va comprar el meu pare amb molta il·lusió l'any 1962. Ell era forner de pa al carrer Major de Castellar del Vallès. Quan la va comprar recordo que la meva mare estava negra, no li semblava bé comprar motos i gastar els diners en coses que, segons ella, no feien falta. Érem una família amb pocs recursos, vivíem en un pis petit. El pare guardava la moto al menjador de casa. Era la seva passió, encara que després es va comprar un Citroën 2CV, per comoditat, sobretot quan plovia molt. A més, la meva mare tenia problema de varius i li costava de pujar-hi.

Quan va començar vostè a usar la moto del pare?
La va comprar quan jo tenia setze anys i me la va deixar quan jo en tenia divuit o dinou. Quan hi va haver una mica de conflicte va ser quan li vaig demanar per anar de viatge de nuvis. En principi no li feia massa gràcia, no en tenia ganes, però la meva mare el va convèncer dient-li que no podia ser que anessin de viatge amb busos i trens.

Ens pot explicar on van anar de viatge de nuvis?
Vàrem fer una ruta per Màlaga, Sevilla, Cadis, Sevilla, uns tres mil quilòmetres. Més els que vaig fer per anar de Barcelona a Múrcia. La meva dona, la Dori, és murciana. Ella va venir de joveneta a passar uns dies a Castellar del Vallès a veure uns seus oncles. Ens vàrem conèixer i ja hi vàrem ser, vaig caure com un pardalet. Quan va tornar al seu poble vàrem estar un temps festejant a distància.

Com funcionava un festeig a distància?
Mireu, jo li escrivia i li enviava una carta cada dia, i cada diumenge ens trucàvem per telèfon. Com us podeu imaginar, a casa no hi havia pas telèfon. Cada diumenge quedàvem entesos i jo, com un clau, me n'anava a Teléfonos i ella anava al Casino del poble on hi havia el telèfon públic i parlàvem uns cinc minuts.

Tornem al viatge de noces motoritzat, què en recorda?
Molt fred, tot i ser al mes d'agost. Vaig comprar un diari per posar-me'l al pit per aturar la fredor. Jo pel viatge anava vestit amb màniga curta, un casc que encara conservo i una maleta amb el traje de casament. Tot el viatge el vaig fer per carretera general, molts trams sense asfaltar, plens de forats.

Ens ha comentat que va tenir algun ensurt.
El primer ensurt va ser dos dies abans del casament. En un revolt en el viatge cap a Múrcia quasi tinc un accident amb un camió. Per un moment vaig dir: «Uf, que en dos dies em caso». Després, en el primer dia del viatge, la moto se'ns va avariar. Es va parar quan ja havíem sortit i estàvem al poble de Mazarrón. Ens varen recollir el meu sogre i el meu pare i vàrem anar de tornada a dormir a Múrcia, al Rincón de Don Pepe. Dins meu vaig pensar: «Mare meva, que comencem bé». El darrer i últim ensurt va ser que no vam poder tenir les fotos del casament. El pare va carregar malament el rodet a la màquina de retratar i només va sortir-li una foto bona. Però malgrat tot, amb la meva dona ja fa cinquanta-dos anys que estem casats.

Quan va tornar del viatge, va retornar la moto al pare?
Sí. No era pas com ara, et casaves i anaves a casa els pares a viure, encara no tenies ni un duro. De jove tot el que cobraves ho donaves a casa, per a la família.

Com va començar la restauració de la MV Agusta 235?
Primer de tot, molt de lio amb el papeleo. Una gestoria em va dir que no me'n sortiria pas perquè la moto estava donada de baixa. No pots anar a l'ITV perquè no tens matrícula, per fer els papers de la ITV, sense papers no pots fer la revisió i et trobes en un bucle, és un gos que es mossega la cua. Al final ho vaig aconseguir. Caldrien menys traves. Quan restaures una moto vella estàs recuperant part del patrimoni industrial.

Ho va fer tot vostè mateix?
Sí, gairebé tot. La vaig desmuntar tota, aquí al garatge de casa. Només vaig recórrer al mecànic per refer el motor i posar-la en marxa, l'embragatge estava molt enganxat. Em va ajudar en Pitu Duran, un gran professional i expert en motos clàssiques. En Goio Arranz i en Pere Morcillo, jubilats i aficionats al tema, em varen ajudar a desmuntar el tub d'escapament.

Va ser fàcil trobar peces de recanvi?
Algunes peces i cables els vaig comprar per internet, però per a d'altres, com la peça de goma del parafang, me'n demanaven cent euros i vaig decidir fer-ho jo mateix. El problema va ser trobar professionals perquè em fessin la feina: pintar, sorrejar, cromar... El seient mateix me'l varen tapissar a Múrcia. Penso que en un projecte, si hi poses ganes i carinyo, ho aconsegueixes. Penseu que alguns veïns, en passar pel davant del garatge i veure la MV tota desmuntada a terra, feien broma i em deien que no l'acabaria.

Sent un home de números, segur que ha comptat el que ha costat la restauració...
Tela marinera, vas fent i tot va pujant, ho tinc tot comptat i fotografiat. M'agrada saber al final d'un projecte el que ha costat. Penseu que no hagués comprat pas una moto per fer tota aquesta feina. Ho vaig fer perquè era gairebé l'única herència que em va deixar el meu pare.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook