05 de novembre de 2019
05.11.2019
El Retrovisor

Manel Góngora, el Ford Sierra del pintor que repartia diaris

Exemple de la migració andalusa del segle XX, és una persona coneguda i estimada a Figueres

04.11.2019 | 19:44
Manel Góngora fotografiat a la pedrera d'Àrids Figueres.

Manel Góngora (Pechina, Almeria, 1937) és un figuerenc fet a si mateix. A l'edat de dotze anys va començar a treballar repartint diaris, anys més tard va fer d'aprenent de pintor per després parar-se pel seu compte, com a pintor-decorador. Amb el seu bon caràcter i la seva bona feina, de seguida es va fer amb una gran cartera de clients. L'entrevistem per parlar de la seva vida i el seu cotxe, un Ford Sierra Cosworth del 1987. En Manel ens rep, i n'està molt orgullós, a casa seva. Un deliri de colors, motllures blanques, grans quadres, llums de colors, i una font a la terrassa fan de la seva llar un lloc singular i acollidor. Viu als Habitatges del Parc, on és una persona molt estimada, una mena d'alcalde com diu ell mateix. Entre setmana sempre va vestit amb el seu uniforme blanc de pintor combinat amb samarretes i gorres de colors vius vingudes dels Estats Units, país on viu la Mònica, la seva estimada filla, i nina dels seus ulls.
A quina edat vàreu venir a Figueres?
Vaig arribar amb els meus pares quan tenia deu anys. El meu pare va morir molt jove. Amb la mare i les meves germanes, vàrem viure a la porteria del convent de les monges clarisses del carrer Santa Llogaia. Era molt pobre, sovint anava descalç i amb roba aprofitada.

Quina va ser la seva primera feina?
Jo havia d'ajudar la meva mare a portar algun cèntim. No tenia cultura, no havia pogut anar a l'escola de petit. Ja més gran, vaig anar a classes al vespre a la Catequística amb mossèn Anselmo i l'hermano Fernando de la Salle. Als matins me n'anava amb en Canet a repartir diaris. Vaig estar-hi fins als quinze anys. Dels diaris, La Vanguardia era per als de dretes; La Solidaridad, per als falangistes; El Correo, per als capellans i els de missa. Salvador Dalí, quan venia a Figueres, passava per la Rambla i comprava La Vanguardia i el TBO. Gala, Hogar y Moda. Recordo que em tocava el cap, i em deia «aquest cabell que tens és com el blat de moro». Anys més tard, quan pintava amb en Santaló, vàrem anar a Portlligat. El senyor Dalí em va veure i em va reconèixer: «Tu ets el noi ros dels diaris».

Pintor decorador, on vàreu començar l'ofici?
La primera feina de pintor va ser netejar sòcols al número 59 de la part baixa de la Rambla. Un edifici de l'arquitecte Pelai Martínez. Vaig estar cinc anys a jornal amb el senyor Francisco Santaló. La gent em deia: «Tu ets llest» i em venien a buscar per fer feines els diumenges. Feia moltes hores i em pagaven molt poc. El 1966 em vaig parar pel meu compte. Jo, de les cases tan maques que pintava, sempre agafava idees. Gràcies al fet d'haver estat amb els diaris, i amb els nois d'Acció Catòlica amb mossèn Pujades i mossèn Guinart, impulsor de la Immaculada, jo era un noi molt popular, era com una mascota, a Figueres. Tothom em coneixia i m'estimava.

Sempre aneu vestit amb el mono de pintor?
Ha estat una tàctica de venda, així la gent quan m'ha trobat sempre recorda que estic en actiu i em truquen per alguna feina: «Rubio, passa per casa». El mono és el símbol que treballes i et poden trucar.

Permeti'm que li digui. Quins quadres més macos té a casa seva!
Aquí tots els quadres són còpies, els originals del pintor Diego Torrent són tots a casa de la meva filla, als Estats Units. Quan jo anava a classes al vespre, el pintor Diego Torrent també em va ensenyar molt. Anys més tard, quan jo era pintor de parets, el vaig veure pintar, de bon matí, una vista de Figueres, em vaig enamorar i li vaig demanar el preu. «Val més del que et penses», em va dir, però em va proposar un tracte: pintar casa seva a canvi del quadre. I així ho vàrem fer. Després li'n vaig comprar d'altres i amb l'amistat em va fer un retrat de quan jo repartia els diaris.

Vostè també és conegut pel seu Ford Sierra. Ens pot explicar la història?
El Ford Sierra el vaig comprar el 1987, el vaig veure en una revista, que encara conservo. Em va agradar i el vaig anar a encarregar. En aquells anys, jo estava divorciat i volia que la meva filla Mònica, que tenia setze anys, veiés el seu pare animat i que no estava enfonsat, que li anaven bé les coses.

Per què va triar aquest model?
Jo volia un cotxe esportiu, però que tingués espai i que fos gran. En aquell moment, portava sovint la meva mare i m'agradava que hi pogués estar ben còmoda. Em vaig enamorar en veure'l participant en moltes proves de ral·li. Tothom parlava que en Góngora s'havia comprat un cotxe preciós.

Quan li va costar aquest cotxe?
El Ford Sierra valia quatre milions de pessetes de l'època. El vaig pagar a seixanta lletres. Jo pintava molt, em guanyava molt bé la vida, mai no vaig fallar cap pagament.

El color negre era el preferit?
També m'agradava el color blanc, però la Mònica va dir que negre seria més senyorial.

Quina va ser la primera sortida amb el Sierra?
El primer dia vam anar amb la Mònica a la Salut de Terrades. Vam parar a dinar al restaurant el Molí de Pont de Molins. Allà, als jardins, vam fer les primeres fotos, que encara conservo i miro sovint.

Aquest cotxe, amb un pes de 1.300 kg i un motor de 204 cavalls, deu ser divertit de conduir. A vostè li agrada anar de pressa?
Ara no. Abans, quan era jove i quan es podia córrer, havia anat a 180 km/h quan anava al meu poble a Almeria. Ara em fa por córrer, i a més no es pot fer, vaig màxim a 110 per hora.

I què ens diu del consum?
Aquest és un tema que no l'he mirat mai, jo no me n''entero', vaig a l'estació de la carretera d'Olot, pago amb la targeta que tinc i em passen el rebut a final de mes (somriu).

Amb més de trenta-dos anys, no ha pensat mai a canviar-lo?
No, el meu Sierra és com una xicota per mi, vull dir que el tracto molt bé. Als meus dos nois, Guillermo i Txus, no els agrada, més aviat els fa vergonya perquè, si algun cop l'agafen, tothom els mira. Per contra, al meu gendre, Bryan Cooper, li agrada molt. Li regalaré perquè se l'emporti als Estats Units.

Que li diuen els del garatge Ford de Figueres?
Jo sempre vaig a la Ford i cada cop que em veuen queden parats, el tracten molt bé. Sempre em demanen què li faig a aquest cotxe, que sempre està igual.

Heu patit alguna avaria?
No, cap ni una, ara hi porto 103.000 quilòmetres.

Què és el que més li agrada del seu Sierra?
El que més m'agrada, és que tothom em coneix. Quan vaig a un lloc i aparco, tots diuen: «Mira, el cotxe de Manel Góngora, el pintor». Em sento gran. Al barri tots me'l volen comprar. La seva estètica amb el seu gran aleró posterior, fascina els més joves, sovint diuen: «Mira, el coche fantástico». Fins i tot, els municipals quan passo diuen «Góngora, Góngora».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook