Mauritus i Marcelina Hias són una parella de jubilats belgues, provenen de la ciutat de Tessenderlo, a 80 quilòmetres d’Holanda. Són uns autèntics apassionats de les dues rodes, han viatjat per tot Espanya i mig Europa amb alguna de les seves motocicletes. Després de venir de vacances moltes vegades a casa nostra, es van enamorar de l’Empordà. I un bon dia varen decidir comprar una casa a Colera, per poder fer sortides amb moto i, alhora, gaudir de la seva jubilació. Ara, després de vint anys, en fer-se més grans i amb algunes obligacions familiars, tornen de nou a viure a Bèlgica. Malgrat que han posat la seva casa a la venda, ens asseguren que continuaran venint de vacances sempre que puguin.

Quina era la seva professió a Bèlgica, Mauritus?

Vaig treballar tota la meva vida a l’empresa telefònica pública RTT Regie des Telegraphes et des Telephones, després es va dir Belgacom. Allà hi vaig fer moltes feines diferents sempre dins la mateixa empresa. Vaig instal·lar i reparar telèfons dins dels domicilis dels clients. També feia el manteniment de centrals automàtiques electromagnètiques. Vaig fer els assajos i les proves del material que fèiem servir a l’empresa. Al final de la meva carrera professional, vaig ser el cap del garatge i taller de vehicles.

Havent treballat en el món de la telefonia, us vàreu imaginar mai la revolució que ha sofert aquest sector, concretament l’aparició dels telèfons mòbils?

No, per mi també ha estat una gran sorpresa, això de poder parlar i portar el petit telèfon on tu vulguis i, molt important, accessible per tothom. Ha estat una revolució que no em podia pas imaginar mai. Penseu que nosaltres, a la meva època, quan una persona trucava per fer-se client de la nostra empresa, manualment passàvem la trucada al departament que se’n cuidava i ells obrien un llistat de paper i els oferien el seu nou número de telèfon manualment. Ara tot això ho fan els ordinadors (somriu).

Quan vàreu venir per primer cop al nostre país?

La primera vegada no va ser pas aquí. Vàrem venir sis amics dins un petit cotxe, i vàrem estar uns dies en un càmping al Prat del Llobregat, era l’any 1968.

I a la nostra comarca?

Un bon dia veníem amb la meva dona amb moto per França, passant per la carretera de Banyuls, anant cap a Portbou. Ens vàrem parar a Colera. Ens va agradar molt. Recordo que ens vam allotjar en una petita pensió regentada per una senyora francesa. Ara, en aquest local, hi ha el restaurant Tots som pops. Va ser una molt bona experiència, ens hi vàrem sentir molt a gust, en el poble.

Quan vàreu decidir instal·lar-vos aquí?

Anys després, vàrem seguir venint a Roses. Ens allotjàvem a l’hotel Goya. Veníem dues o tres vegades l’any, en estades de cinc o vuit dies. Un dia ens vam dir que, quan tinguéssim alguns diners, compraríem una casa a l’Empordà. I així va ser. Vàrem trobar-ne una al Mas Buscà de Roses, teníem l’acord amb els propietaris i el notari. Quan vàrem anar per firmar, ens diuen que la casa té els papers en regla però el terreny no estava registrat. Vàrem tallar la compra i vàrem pensar en el poble Colera. De fet, sempre existia Colera en el nostre pensament. I així va ser, vàrem contactar una agència del poble, de Josep Ferrer. Ens va ajudar amb els tràmits i vàrem comprar la nostra casa que, pel mateix preu que la de Roses, era molt millor.

Ara heu decidit posar-la a la venda, no us sap greu?

El gran problema és la distància, si fos a uns cinc-cents quilòmetres, no ens ho plantejaríem. Però nosaltres vivim a mil quatre-cents quilòmetres. El germà de la meva dona viu sol, té problemes de salut, li cal ajuda per cuidar-lo, nosaltres també ens fem grans. Bé, és la vida, però encara que venguem la casa, vindrem menys, però vindrem.

Què és el que més us ha agradat dels vostres anys viscuts a l’Empordà?

Sobretot el temps, sempre fa bon temps per poder anar amb moto. També ens agrada la gent i la vostra sanitat pública. De Colera ens agrada la tranquil·litat. Tot i ser un lloc turístic, encara és un poble on coneixes a gairebé tothom.

Parlem de motos, sou molt de la marca BMW?

Sí, n’he tingut unes dotze o tretze al llarg de la meva vida, totes BMW menys una. Aquesta va ser una Honda CBX de sis cilindres. A la meva esposa Marcelina no li agradava la moto Honda. Era molt esportiva, de resposta ràpida, massa nerviosa. Aquesta BMW que veieu és una K 100 RS, és la millor que he tingut mai, és una moto fantàstica. Té trenta-dos anys i fent el manteniment normal quan toca -canvi de plaquetes de fre, filtres i canvi d’oli- mai ha tingut res, cap avaria. Bé, de fet sí, només una, una vegada es va espatllar una coseta, el rellotge digital (somriu). Oh, no us penseu pas, em va costar set mil pessetes de l’època, quan un rellotge digital de canell costava poc més d’un euro.

Marcelina i Mauritius desprenen simpatia per tots costats

La marca BMW és molt més apreciada pels seus models amb motor bòxer.

Sí, sens dubte les bòxer són més apreciades. En tinc un parell a Bèlgica. Una és una GS de tot terreny, i l’altra és més clàssica amb sidecar. Però, segons la meva modesta opinió, la sèrie K de BMW, que tenen els cilindres en línia, són les millors que ha fet mai la marca, són confortables, ràpides i molt estables. Malgrat això, actualment no es valoren gens i són impossibles de vendre en el mercat de segona mà.

Aquestes vacances heu vingut amb una petita autocaravana, aquesta BMW K-100 també la porteu de viatge?

No, la tinc sempre aquí a Colera. Ens serveix per desplaçar-nos quan som aquí de vacances.

Quins recorreguts feu per la comarca?

Voltem molt, sempre hi anem jo i la Marcelina junts. Ens agrada anar als mercats, com els de Figueres, Roses i Empuriabrava. Al mercat del dijous de Figueres sempre hi hem anat amb moto, i ho hem fet així per dues raons: primer, perquè ens agrada aquest vehicle i, segon, perquè aparcar i circular amb cotxe els dijous per Figueres és un problema.

Si que tenen afició a anar als mercats, què hi trobeu?

A mi m’agraden les motos, i a la meva dona, la Marcelina, li agraden les màquines de cosir antigues i també té afició a cosir. Ella dissenya i confecciona peces de roba. Als mercats trobem teixits per fer els seus vestits.

Encara penseu a comprar alguna altra moto?

Les motos grosses d’ara que anuncien velocitats màximes de 250 quilòmetres per hora ja no són per mi. Ara la que m’agradaria comprar és una BMW R-27 clàssica dels anys seixanta. Aquest model és una moto monocilíndrica molt senzilla. Si pogués, la compraria per restaurar-la i anar a passeig.