05 de febrer de 2019
05.02.2019
El Retrovisor

Víctor Monfort i el VeloSolex de l'antiga Torre Gorgot de Figueres

Acostumat a fer negoci amb les bromes, ens ensenya el seu ciclomotor vestit per a l'ocasió

05.02.2019 | 16:57
Víctor Montfort amb la VeloSolex davant de l´església d´Albanyà.

Víctor Monfort, nascut a Figueres el 1950, és membre de la tercera generació de la nissaga d'empresaris Monfort de Figueres, dedicats a la venda de joguines, articles de festa, carnestoltes i pirotècnia. Molts figuerencs, fins i tot el mateix Salvador Dalí, han anat alguna vegada a comprar als seus establiments. Amb el traspàs fet a la quarta generació de la família, en Víctor viu més relaxat i disposa de més temps lliure. Avui a «El Retrovisor», el convidem per parlar del seu VeloSolex.

Parlar de Can Monfort, a Figueres, és parlar de tota una institució.
Home sí, el meu avi, Vicenç Monfort, va fundar la botiga l'any 1929, va seguir el meu pare Rafel Monfort, jo ho vaig continuar i ampliar. Ara està en mans dels meus fills, Carles i Núria Monfort, i la meva dona Pilar. Inicialment era un colmado, venien comestibles a granel, perfumeria, drogueria algunes joguines i articles de bromas y engaños.

Vostè va conèixer Dalí?
Salvador Dalí sovint passava per davant de la nostra botiga del carrer de la Jonquera. Recordo que quan jo era petit, a la botiga, hi havia una estàtua de fusta, representava una joveneta de color. Aquesta figura provenia de l'establiment de roba que hi havia abans, on el meu avi va muntar la seva botiga, s'anomenava l'Africana. La vàrem tenir molts anys i, com que suposo que al final voltava per la botiga i feia més nosa que servei, un dia, per Sant Joan, la vàrem cremar. Un bon dia, va entrar el Senyor Dalí i va preguntar per l'estàtua, en dir-li que no hi era, li va saber greu i ens va dir que la trobava molt maca. A partir d'aquell dia, quan parlava amb mi, em deia en Monfort de l'africana.

Salvador Dalí era client de Can Monfort?
Sí, li agradava remenar i comprar aranyes, formigues i articles de broma. Anys més tard li veníem petards per les festes que feien a Portlligat. Una vegada els hi vaig anar a portar jo personalment a casa seva a Portlligat. Quan vaig arribar em varen obrir i una persona li va dir al senyor Dalí que portaven petards, i ell va dir «que passi, és en Monfort de l'africana de Figueres». Per cobrar ens feien anar un dia a l'Hotel Duran, on el seu secretari d'aquella època, el senyor Enric Sabater, pagava les factures. A mi em varen dir que no me la podien pagar perquè no estava firmada. Bé, vaig anar a trobar el senyor Dalí que estava assegut a la cafeteria Astòria i sense problema hi va fer una firma ben grossa. Moltes vegades me n'he penedit de no haver guardat aquella factura, me n'hauria hagut de fer càrrec jo.

A la vostra vida, heu estat vinculat a moltes activitats culturals i festives.
Bé, sempre he estat una mica de la conya. (Somriu). De jovenet vaig representar molts anys els Pastorets i obres de teatre. Ja d'adult, amb uns amics, vàrem formar un grup, anomenat La conya en bicicleta. Aquesta història va durar disset anys, era un tipus d'humor on explicàvem acudits escenificats en forma de gags. Val a dir que m'agradava molt la Trinca i soc un admirador del Tricicle i Faemino i Cansado.

Encara feu alguna cosa d'aquest tipus?
Amb uns col·legues tenim un grup de música, ens diem Van de Quintos Band. Cada dijous ens trobem per sopar a Pont de Molins i després toquem fins a les dotze. Jo soc el guitarra, fem música tipus blues, rock, balades, tot el que toquem són temes propis. La veritat és que ens ho passem molt bé.

Ens podeu explicar la història d'aquest vehicle?
Aquest VeloSolex era d'una germana de la meva mare que vivia a Paris. Ella va marxar de joveneta per treballar, recomanada pels responsables de l'Hotel Armandares de la Pujada del Castell, avui establiments Puig Giralt. Amb el temps, ella s'hi va quedar i es va casar amb un gran pianista, Lucian Merer. Suposo que amb el pas dels anys, quan ja no feien servir el VeloSolex a París, varen decidir portar-lo cap aquí, amb la intenció de conservar-lo, juntament amb altres trastos a casa la meva àvia. Un cop aquí, en veure que em feia molta il·lusió, me'l varen regalar.

La seva àvia disposava d'espai a casa?
La meva àvia vivia en una casa molt gran (somriu). Ella i el meu avi vivien a la casa Gorgot, l'actual Torre Galatea. Eren com una mena de masovers, vivien a la part baixa i administraven i tenien cura de la casa. Ho tenien tot a punt per a quan arribaven els propietaris. Aquests eren gent d'alt llinatge, eren tractants de vins, vivien a Carcassona. Recordo que quan jo era petit bavejava de veure com ells cada any venien amb un cotxe diferent. Els Citroën DS en varen tenir tots els models. Quan ells no hi eren, jo corria per tota la casa. Quan era adolescent va morir el meu avi, i jo vaig decidir anar a dormir per fer companyia a la meva àvia. En realitat va ser una estratègia per tenir més llibertat i poder sortir quan volia.

Tornem al VeloSolex. Quin ús en fèieu?
Jo tenia setze anys i, com us podeu imaginar, els meus anys de joventut el vaig fer anar molt, sobretot per aquí Figueres. Als vespres, quan arribava amb el VeloSolex a la Torre Gorgot, la meva àvia em renyava, i jo sempre li deia que era una hora menys amb el canvi d'hora.

És de les primeres sèries fabricades a França.
Sí, aquest és l'original. Anys més tard, els VeloSolex que es venien aquí, eren fabricats sota llicència, a les instal·lacions de la marca Orbea al País Basc. Aquest VeloSolex és molt rudimentari per parar i que el rodet no fregui el pneumàtic, cal aixecar el motor manualment amb una palanqueta. L'accelerador és una petita maneta del manillar. Després vingueren els models automàtics. El meu encara porta la llum groga, com els portaven abans a França.

Com reacciona la gent quan el veuen circular?
De fet quan alguns cops surto pel poble d'Albanyà, molts curiosos miren i alguns joves s'estra­nyen perquè no saben ben bé quin vehicle és.

Per acabar, teniu alguna anècdota divertida?
Sí, en recordo una que encara ara em fa molta gràcia. Un dia, dels molts que anava amb el VeloSolex al Dynamic, va venir un motorista francès. Tot parlant, en veu alta va dir als de la barra que ell duia una Honda 250. I jo, tot fent conya, li vaig dir que jo tenia una moto de 450 i de tracció davantera. El tio va sortir i, en veure el VeloSolex aparcat al costat de la seva moto, es va fer un fart de riure. De fet no li vaig dir una gran mentida (somriu) tan sols vaig canviar el decimal al seu cubicatge de 0,45 cm?3; a 450 cm?3;.

La publicitat d'aquell temps. Fent gala de la seva fiabilitat, i la seva facilitat d'ús, un dels eslògans publicitaris de la marca francesa era «roulez en paix» –circuleu en pau–, amb la figura d'un capellà circulant amb un VeloSolex. Per fer les fotos d'aquesta entrevista ens va fer gràcia reviure aquell anunci davant de l'església parroquial d'Alba­nyà amb Víctor Montfort utilitzant una de les disfresses de l'empresa familiar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook