«Cada vegada la gent és més conscient de la responsabilitat que comporta tenir un gos»

En els últims tres anys, s’ha denotat un increment d’adopció de gossos i, Roser Feliu, educadora canina de Can Lladruc, declara que algunes estadístiques determinen que «hi ha moltes més ràtios de gossos per dona que no nens per dona». Tanmateix, acollir un animal de companyia requereix inversió de temps, per generar un vincle entre persona i animal, però Feliu assegura que «cada vegada la gent és més conscient de la responsabilitat que comporta». Així i tot, les compres i adopcions compulsives són vigents, «ens hi trobem molt amb el pastor belga i el border collie, gossos de treball que la gent s’enamora perquè són bonics i intel·ligents»; tot i això, corrobora una millora responsable de les persones.

En la línia sobre l’actitud de les persones vers els animals de companyia, s’estan duent a terme cursos de cadells «perquè la gent ens ho demana», explica l’educadora. De fet, quan Lladruc començà, ara ja fa quinze anys, treballaven més «la correcció de conducta, quan la gent ja tenia el problema», diu i, en canvi, «ara s’està fent un treball més preventiu», que permet una base de socialització quan el gos és petit.

De l’educació al vincle

«L’educació ens serveix perquè hi hagi més vincle i més confiança entre la família i el gos», afirma Roser Feliu. D’aquesta manera, treballar l’obediència, treballs de control i socialització, afavoreix, ja que, d’acord amb ella, «s’ha demostrat que un gos amb problemes d’agressivitat, pors i fòbies té menys qualitat de vida», fet que es relaciona amb diverses problemàtiques «la gent el treu menys, és un problema a l’hora de sortir al carrer i quan ve gent a casa», apunta. Per això, cursos d’educació canina com el que es dugué a terme a la Vinyeta, el passat dissabte, ajuda «estrènyer més el vincle entre les famílies i els gossos» i, per tant, obre pas a una educació afectiva i positiva entre persona i gos.

El temps de dedicació que requereix un animal de companyia «depèn del gos», sosté la tècnica i cada un és un món. A més, cal tenir en compte «combinar l’estimulació física amb la mental, a través de jocs d’olfacte o d’obediència». En aquest cas, l’olfacte s’incentiva amb el menjar, així com, amagar menjar i que el gos hagi de trobar-lo, és la «motivació universal dels gossos», exposa, ja que la pilota o altres objectes no són de gaudi per a tots.

«L’aprenentatge circumstancial», tal com informa Feliu, molts gossos entenen l’entorn de casa o la pista d’ensinistrament, «el lloc on han de fer cas i fora d’això no». Per aquest motiu, és important trencar amb la rutina, i canviar d’espais perquè s’acostumin a altres estímuls. En aquesta mateixa línia, transversalment a educar el gos, «primer s’educa a la persona perquè sàpiga com educar-lo». Ensenyen a les persones a «conviure amb els seus gossos».

També, «recórrer a un professional», segons Feliu una sola sessió amb un educador caní, pot tenir canvis significants en el gos. Igualment, preveure l’educació canina i entendre que els gossos aprenen com les persones, des de petits, «el seu moment d’aprendre és un cop arriben a casa».