La geneta és una animal semblant a un gat, el cos un xic més allargassat, amb una cua molt llarga i amb el pelatge motejat. Totes les espècies de geneta viuen exclusivament a l’Àfrica, excepte la geneta comuna, Genetta genetta, que es pot trobar arreu d’Europa, alguns llocs de l’Orient Mitjà i a les Illes Balears, on s’ha convertit en una subespècie pròpia, gràcies a l’aïllament que li proporciona el seu caràcter insular.
Sembla que abans que els gats fossin importats d’Egipte, els romans tenien genetes a casa. De fet, és un animal amb un caràcter semblant al del gat: curiós, espantadís, prudent i a qui li agrada la llibertat. És possible que la geneta acompanyés els romans en la seva expansió pel territori.
Altres pensen que van ser els àrabs qui la van introduir a Europa, a través de la península Ibèrica. Potser va arribar soleta, de polissó en algun vaixell. El que sabem segur és que no és originària d’Europa, perquè mai no s’han trobat fòssils de geneta, i segurament no ens ha arribat com a animal de companyia ja que, un cop van arribar els gats, devien ser molt més manyacs i fàcils de domesticar que les genetes.
En tot cas, la geneta va trobar un forat en els nínxols ecològics dels nostres ecosistemes, i es va quedar aquí igual que fan algunes espècies que arriben actualment, com el coipú o la cotorra argentina. Menja animals petits, insectes, molts ratolins, sargantanes, pollets, i també menja fruita, com figues, mores i baies silvestres. Els seus excrements són fàcils de reconèixer, ja que contenen restes d’aquestes baies, i es poden trobar sobre una pedra al mig del camí, ja que els fan servir per marcar el territori. Viu en el bosc, trepa i escala arbres, i utilitza els forats i petites coves com a cau per parir dues o tres cries, que es tornen adultes al cap d’un any. No li agraden les zones litorals, com els aiguamolls, sinó que prefereix el bosc obert d’alzines.
El primer exemplar que vaig veure de geneta estava dissecat. A les cases de pagès era molt probable trobar una geneta dissecada. El seu pelatge i la mida petita la convertien en un bonic objecte de decoració. Totes tenien la mateixa història: era la geneta que es menjava les gallines! De fet, penso que no he vist mai una geneta viva en el seu hàbitat natural; és bastant difícil, ja que són de costums nocturns i molt silencioses. En canvi, és fàcil veure genetes si disposem d’una càmera de foto trampeig, per exemple, o en el cas que s’hagin d’atrapar per dissuadir-les de menjar-se les gallines...
Aquest és un cas recent: una amiga meva va demanar ajuda als forestals per caçar la geneta que li feia estralls al galliner. La primera nit va caure a la trampa. La van traslladar a diversos quilòmetres de distància i la van deixar anar. La segona nit va tornar a muntar la trampa, i hi va caure una segona geneta! I a la tercera nit va passar el mateix... amb una tercera geneta! I sí, totes eren diferents. Es pot deduir d’aquest fet que, si bé la geneta és un animal solitari, les mares amb els fills grans poden formar famílies temporals, que col·laboren segurament en la cacera. En aquest cas, van portar les tres genetes al mateix lloc d’exili, i, per ara, no han tornat.
Com els gats, les genetes tenen urpes parcialment retràctils que utilitzen per a escalar i agafar les preses, però no per lluitar. En llibertat viuen uns deu anys, i el doble si estan en captivitat. Es poden alimentar amb menjar de gats, i fins i tot poden aprendre a fer servir la caixa de sorra. Conviuen bé amb gats i gossos, però ataquen a ocells i hàmsters.
La geneta també s’anomena gat mesquer en algunes contrades perquè tenen glàndules almesqueres que deixen anar una olor molt forta per marcar el territori. Potser aquesta olor és la dissuasió que necessitem els humans per no tenir genetes a casa.
