Els que tenim hort o jardí patim de tant en tant l'atac dels cargols bovers i de llimacs. Tant uns com els altres poden fer grans massacres vegetals en una sola nit humida, menjant-se les fulles de les cols, enciams, algunes flors i altres plantes. El cargol bover és l'espècie Helix aspersa, rebatejada darrerament com a Cornu aspersum. És una espècie autòctona, de gran valor gastronòmic, que es considera una menja típica i tradicional de Catalunya.

Quan anem a buscar cargols per menjar, o simplement si organitzem una cacera a l'hort o jardí, ens podem trobar amb un altre cargol amb un aspecte una mica més estrany. La closca és allargassada, en forma de conus, com la dels cargols de mar, però no acaba en punta, sinó que sembla com si estigués trencada en la seva part final. És la cargolina Rumina decollata, també autòcton, i que s'alimenta, precisament, del cargol bover. És el seu depredador.

Aquesta cargolina és també hermafrodita, com el cargol bover. Els individus són al mateix temps mascles i femelles, però a diferència del bover, la cargolina es pot autofecundar. De totes maneres, si es troben diferents individus, poden pondre més quantitat d'ous, fins a 2.000 al llarg de la seva vida, que es pot allargar dos anys i mig.

Un cop surten de l'ou, creixen molt ràpidament. En el segon dia de vida, ja tenen una volta i mitja i mengen impulsivament. Al cap de 10 dies, la closca ja té 4 voltes completes. Quan, al cap d'un mes, ja ha aconseguit les 7 voltes, se separen les dues darreres, segurament per alleugerar pes, i ja presenta el seu aspecte característic amb la closca trencada, que dona nom a l'espècie: «decollata», sense cua. En castellà, aquesta cargolina rep el nom de cargol degollat. De fet, s'ha observat que els mateixos cargols donen cops amb la closca en alguna superfície dura, per trencar-la.

Als dos o tres mesos, la Rumina ja és adulta i la closca li segueix creixent. És de color gris clar o marró i el cos és negre o gris fosc. El nom de Rumina fa referència, en llatí, a la gola o estómac, o també pot ser per la deessa Rumina, protectora de les mares i els nens lactants.

Com tots els cargols, en períodes de sequera o molta fred, s'enterren i tanquen la closca, segellant-la amb una «porta» anomenada epifragma, composta de la seva pròpia baba i calci.

La cargolina sense cua és, de fet, omnívora: menja vegetals, però també depreda els altres cargols. És difícil imaginar un cargol caçant-ne d'altres, i la veritat és que no els caça, sinó que simplement, quan els troba, se'ls menja: la seva llengua és com un paper de vidre, una làmina de quitina farcida de dents diminutes que van rascant la carn de la presa, en viu. Els humans, en observar aquest fet de depredació sobre els cargols bovers, exclusivament vegetarians, van pensar que seria una bona idea fer servir la cargolina pel control biològic de plagues. Així va ser introduïda en altres zones, com a Califòrnia, que té un clima semblant al mediterrani. Però les coses mai no són tan fàcils...

I resulta que el cargol bover pot ocupar espais alts, puja per les parets i els troncs d'arbustos i arbres, però la cargolina no pot fer-ho, és terrestre. I, a més, els darrers estudis mostren que la cargolina menja cargols bovers quan aquests són petits i abundants, però, quan s'acaben, menja les plantes. Per la qual cosa, la cargolina s'ha convertit en una plaga en ella mateixa en els llocs on ha estat introduïda, cosa bastant habitual quan es juga amb l'equilibri ecològic.