En algunes tradicions gastronòmiques, la llagosta és un dels plats estrella de la taula de Nadal i de Cap d'Any, i està associada al luxe i l'elegància. Elegància que acaba quan hom comença a menjar-la! Hi ha moltes maneres de cuinar-la i s'aprecia a tot el món.

No sempre ha estat així. Abans les llagostes eren tan abundants que es consideraven menjar per a pobres, esclaus i presoners. Al principi del segle XX, per a alguns pescadors del nord de la península, i potser per als d'aquí també, era més fàcil menjar llagosta cinc dies a la setmana que pollastre un cop a l'any, i en els antics contractes dels servents d'algunes mansions d'Anglaterra hi havia inclosa una clàusula que prohibia forçar-los a menjar llagosta més de tres cops a la setmana.

La llagosta comuna mediterrània és un animal invertebrat marí, de la família dels crustacis, dins el fílum dels artròpodes, en què s'inclouen també les aranyes i els escorpins. El nom de llagosta prové del llatí locusta, amb el mateix significat, i curiosament també s'anomena llagosta a l'insecte altrament dit saltamartí.

El nom científic de la llagosta autòctona és Palinurus elephas. El nom li va posar Johan Christian Fabricius, un naturalista i economista de Dinamarca del segle XVIII que es dedicava a estudiar i classificar les aranyes, basant-se en els mots grecs palin, que significa darrera, i ourus, cua. Elephas fa referència al seu gran tamany. Els adults poden mesurar fins a 60 cm i arribar als 8 kg, tot i que normalment les que es pesquen mesuren al voltant de 40 cm, com a molt.

Hi ha 45 diferents espècies de llagostes repartides per tots els mars, i una espècie nova, Palinurus barbarae, que va ser descrita l'any 2006 a Madagascar. Hi ha qui diu que la més bona i saborosa, per menjar-la, és la del Mediterrani, i més específicament la de la Costa Brava, igual que les gambes, les cigales i altres mariscs.

En general, la P. elephas és de color vermellós o terrós, amb bandes grogues o marrons. Quan són joves, presenten una banda groga en la part superior del cos. Tenen dos parells d'antenes, un de color groc i l'altre d'una llargada que pot superar la mida del seu cos. No té pinces ni tenalles, com els cracs o els llamàntols. Li podem comptar cinc parell de potes articulades que serveixen per caminar o nedar.

Tot i no tenir pinces, és capaç de menjar petxines i cargols, i s'alimenta també d'altres animals morts, amb la qual cosa ajuda a mantenir el fons del mar net. Durant el dia s'amaga en forats i esquerdes de les roques, entre els 30 i els 300 metres de fondària, deixant fora les llargues antenes. De nit, surt del cau per buscar aliment. És un animal bentònic, que significa que viu al terra del mar, no nedant ni surant.

Hi ha llagostes mascles i femelles. Les femelles tenen una estructura especial per portar els ous fecundats a sobre durant els mesos de setembre i octubre. Quan els ous eclosionen, no surten petites llagostes, sinó una mena de larves que van passant per diferents fases i s'alimenten de fitoplàncton. Al llarg de la vida segueixen creixent, passant per etapes de mudes: en cada muda, es desprèn tot l'exoesquelet i les llagostes creixen fins que la nova closca s'endureix. Així, podem trobar closques abandonades en el fons rocós, que semblen ben bé una llagosta viva, amb la diferència que no tenen ulls.

Durant una temporada cada any, potser relacionada amb la posta dels ous o la reproducció, les llagostes recorren llargues distàncies pel fons marí. De vegades s'observen nombrosos individus en filera caminant sobre el fons del mar.

Tot i que la llagosta no figura en la llista vermella d'espècies amenaçades, el seu gran valor comercial ha fet que darrerament estigui sotmesa a una sobrepesca que no deixa que la població es recuperi. La mida mínima per poder pescar llagosta és de 24 cm, menys de la meitat dels 60 cm que pot fer un individu adult. En pescar exemplars joves, es limita la reproducció de l'espècie, que va minvant en nombre d'individus.