Les mallerengues són ocells petits, acolorits, acrobàtics i que desperten simpatia. Pertanyen a la família dels Pàrids, el nom de la qual sembla provenir del llatí parvus, que significa petit, i a l'ordre dels passeriformes, és a dir, que tenen forma de pardal.

Tot i que hi ha nombroses espècies de mallerengues, les que tenim més a la vora i són més fàcils de veure són la mallerenga carbonera i la mallerenga blava. Totes dues viuen a prop dels humans, en parcs i jardins. Si disposem d'una menjadora per a ocells, comprovarem que la visiten cada dia.

Aquests ocellets són omnívors i són molt hàbils per trobar aliment. Es poden veure menjant caps per avall, agafats d'una branqueta per les potes, i fent acrobàcies per perseguir insectes o picotejar una fruita. Realment és molt bonic gaudir de la seva visita. Fora de la temporada de cria, que és entre març i maig, formen grups que sovint contenen mallerengues de diferents espècies.

La mallerenga carbonera és, la Parus major, que amb 14 cm, és la més gran de les mallerengues. Inconfusible gràcies a la seva corbata negra, que li creua el pit groc. També té el cap negre, i les galtes blanques. A les Illes li diuen ferrerico i en català oriental i en el Pirineu oriental li diuen estiverola, que és com apareix a la lletra tradicional de la nadala el Cant dels Ocells, popularitzada per Pau Casals.

La mallerenga blava és la Parus caeruleus ( Cyanistes caeruleus), que ve a significar «del color del cel». Les ales, la cua i el cap són de color blau, el dors verd i la part del pit, groga. Fa uns 11 cm, cosa que la fa molt vulnerable davant predadors com el gaig o les garses, que agafen els pollets quan comencen a volar.

Tant una com l'altra són sedentàries, i niuen en forats dels arbres o en caixes nius, que folren amb molsa, pèls i llana, o el que puguin trobar i que sigui tou, com escuma i plàstics. Estan considerats ocells insectívors i, per tant, protegits. De fet, al Rosselló s'ha comprovat que la mallerenga carbonera alimenta els seus pollets amb grans quantitats d'erugues processionària dels pins, combatent de manera natural aquesta plaga.

El cant de la mallerenga és alegre i repetitiu, i diferent per a cada espècie. Canten tant que, figuradament, mallerenga és també una persona parladora. La dita: «Xerres més que una mallerenga», s'atribueix a Josep Maria de Sagarra.

El poeta Jacint Verdaguer recull el cant de la mallerenga en el seu llibret Què diuen els ocells, on va buscar, per tot el país, dites i expressions que descriuen el cant dels ocells segons els humans. El cant es pot interpretar de moltes maneres, i segurament existeixen també dialectes entre diferents poblacions. En Verdaguer ho escriu així:

«Els nois entremaliats i saltadors volen que digui, com per donar-los la raó de les seves entremaliadures:

Salta, Pere! Salta, Pere!

Els llauradors del Vallès volen que digui:

Mitja pera, mitja pera

Els pobres fangadors de la Plana de Vic són del parer que aquest ocell es riu d'ells, i quan amb prou feina pitgen la fanga per fer-la entrar dins la terra, a tall de mofa els diu:

Pitja, Pere; pitja Pere.

Ja t'hi tinc, ja t'hi tinc!».

Si teniu oportunitat d'escoltar la xerrameca de les mallerengues, podeu jugar a endevinar què us diuen.