Sentim cridòries provinents d'una palmera, o d'algun altre arbre amb fruits. De seguida veiem els ocells verds, amb el pit gris, el bec ataronjat i la mida d'una mica més d'un pam. Semblen lloros. Criden estrepitosament. Arrenquen a volar, en formació perfecta, esclats de verd i blau brillant, i segueixen cridant. Són cotorres argentines, parentes de cacatues i periquitos.

Tots aquests ocells pertanyen a l'ordre dels Psittaciformes. Psitta, en grec, vol dir lloro. És a dir, que són ocells en forma de lloro. Una de les seves característiques és que tenen quatre dits a cada pota: dos mirant cap endavant, i dos mirant cap enrere. Això els permet agafar-se bé a les branques, escalar pels barrots de les gàbies i agafar el menjar amb les potes per poder-lo cruspir millor. El bec està corbat cap avall i generalment tenen colors vius i brillants.

El nom científic de la cotorra argentina, també anomenada pitgrisa o capgrisa, és Myiopsitta monachus. Ja sabem que psitta vol dir lloro, però, què més ens diu aquest nom? Doncs Myia, en grec, també significa mosca, i monachus, monjo. Per tant es podria dir que el nom descriu la cotorra com una mosca-lloro-monjo, curiós, si més no. De fet, en segons quines postures, la cotorra argentina sí que recorda una mica un monjo, amb caputxa

És originària de l'Amèrica del Sud. Fa uns trenta anys, l'any 1986, es van posar de moda com a animal de companyia i fins al 2005, que es va posar fi a la importació d'aus silvestres a la Unió Europea, es calcula que van entrar unes 190.000 cotorres de manera legal.

Es transportaven en grans gàbies, en vaixells de mercaderies. En una d'aquestes travesses, ja en el Mediterrani, algunes cotorres es van escapar, i es van adaptar perfectament a les noves condicions. També s'escaparen de cases particulars i segurament algunes es varen deixar anar. Ara es troben aquí, a Bèlgica, a Itàlia, a França i al Canadà i als Estats Units. A Brussel·les, per exemple, hi ha una població que ha sobreviscut hiverns de -15ºC.

El primer lloc on es van trobar a Catalunya va ser al Parc de la Ciutadella, el 1975. L'any 1994, la població catalana s'estimava en 850 individus. Cada 9 anys es dobla la població inicial. A la tardor del 2001, ja havia colonitzat l'Alt Empordà.

A les cotorres, els agrada estar juntes: construeixen grans nius comunitaris, que poden tenir diverses càmeres diferents. Posen entre 5 i 8 ous que incuben 26 dies, entre agost i desembre. Els encanta fer els nius a les palmeres, sobretot en l'espècie de palmera de Canàries, però també el fan en altres arbres. Alguns altres ocells, com els pardals, aprofiten aquests nius per viure-hi ells, també. Mengen qualsevol fruita, dàtils, flors, larves, insectes, pa sec i també altres ocells petits. Com a espècie forana, pot suposar un problema per a l'ecosistema envaït, ja que entra en competència amb pardals, mallerengues, coloms, merles i pot suposar un problema en l'agricultura.

Per aquests motius, des del 2011 l'espècie està inclosa en el Catàleg d'Espècies Exòtiques Invasores, que prohibeix l'alliberament d'exemplars al medi, la possessió de cotorres, i el tràfic i comerç d'aquest animal.

Tanmateix, existeixen associacions que es fan càrrec de les cotor­res, si les troben ferides. A Barcelona, l'Ajuntament té un protocol per a la retirada de nius de cotorra i, a vegades, alguns animals prenen mal. Hi ha voluntaris que les cuiden i les posen en adopció o busquen cases d'acollida. Aquestes associacions són: S.O.S Cotorras Argentinas y Kramer i AVIUM, associació protectora d'aus exòtiques.