José Luis García Delgado, catedràtic en Economia Aplicada: "Caldrà reajustar prestacions socials per a despeses de defensa"

Europa ha respost als moments de plenitud amb un excés de confiança que precedeix una gran crisi. ¿Estem cometent avui el mateix error?

Després del 2008, Europa només ha conegut una crisi rere l’altra: la Gran Recessió, la crisi del deute sobirà i el Brexit el 2016, que va ser un autèntic cop a la mandíbula de la UE. Avui vivim una incertesa extraordinària, sent plenament conscients de la nostra vulnerabilitat i del nostre escàs pes geopolític davant gegants com els EUA o la Xina. Som un actor menor en el concert internacional, amb un problema de seguretat enorme perquè, fins ara, aquesta factura ens la cobria Washington.

Els últims indicadors, com l’informe Draghi, alerten que Europa corre el risc de convertir-se en un gran museu i en un mer regulador de normes.

En termes de productivitat, Europa es distancia dels EUA. Fem una investigació bàsica excel·lent en física, química o biomedicina, però ens falta l’esglaó de l’aplicació comercial. Això debilita la nostra productivitat i la bretxa amb els EUA continua creixent. A Europa li ha arribat l’hora d’actuar de manera més eficient. La UE és un miracle en si mateixa després d’haver sorgit d’una Europa devastada que s’havia suïcidat dues vegades al segle XX. És extraordinari que hàgim cedit sobirania per un projecte comú, però la complexitat d’aquest procés alenteix la presa de decisions, just quan la innovació tecnològica i la intel·ligència artificial exigeixen actuar amb agilitat immediata.

¿Ens hem obsessionat a posar límits a les tecnologies que amb prou feines podem inventar?

Ens defensem amb hiperregulació. És veritat que Europa és una potència regulatòria i regula bé, però potser això en algun moment crea traves i ens alenteix.

La geopolítica ens exigeix rearmar-nos i gastar milers de milions en defensa. ¿És pressupostàriament viable mantenir l’Estat del benestar si ens veiem obligats a ser una potència militar?

Alemanya ja està marcant el pas. El seu canceller ha anunciat amb valentia que cal reajustar determinades prestacions socials per alimentar les despeses de defensa i construir una mínima indústria militar. Els europeus gaudim d’un Estat de benestar molt superior al dels EUA, tot i que la seva renda per habitant és més alta. Això ha sigut possible perquè desviem a sanitat, educació o pensions els fons que ells destinaven a la defensa col·lectiva. Hem d’assumir que això s’haurà de reajustar. No parlo de retallar dràsticament, sinó de reajustar i potser no ser tan generosos en el nombre o volum de les prestacions que s’atenen.

Davant l’auge d’opcions nacionalistes i extremistes, ¿la UE corre el risc de dissoldre’s si cada país busca solucions individuals?

No crec que estiguem en el punt que la UE es dissolgui. No obstant, avui prioritza la seguretat nacional per sobre de la prosperitat global. Veníem d’una era en què la globalització garantia el creixement; avui domina l’unilateralisme nacional, amb l’Amèrica primer nord-americà al capdavant. Aquest unilateralisme és de vegades agressiu, no només amb els seus rivals, sinó també amb els seus propis aliats tradicionals.

¿I quin paper juga Espanya en aquest escenari?

No som la baula feble, però tot el que passa a Europa té reflex a Espanya, i viceversa. La nostra economia creix més que la dels nostres veïns, però això es deu al fet que som anualment més treballadors.