Deu anys del naufragi del nen sirià Aylan Kurdi

La imatge va creuar el món: un gendarme turc, a la platja i vestit de vermell, pren notes en el que sembla ser una llibreta. Als seus peus, mal reclinat i amb mitja cara enfonsada a la sorra, jeu el cos d’un nen: sabatilles, pantalons curts blaus, samarreta vermella i l’onatge del mar, constant, colpejant-li el cap.

El nen, de tres anys, va morir aquella mateixa matinada, el 2 de setembre del 2015, i es deia Aylan Kurdi. Era el petit d’una família kurda de quatre, de Kobane, que fugint de la Guerra Civil al país àrab i dels combats contra un naixent Estat Islàmic (EI), havien arribat a la costa de Bodrum, Turquia, per desembarcar a Kos, Grècia.

La llanxa en què viatjaven, poc després de començar la seva marxa, es va desfer. Només va sobreviure el pare, i la imatge del petit Aylan va servir per remoure consciències, perquè Europa busqués una fórmula per parar la reguera d’arribades i mort –un milió de refugiats sirians, 1.200 morts al mar– que va tenir lloc durant els anys 2014 i 2015.

Aquesta fórmula va arribar el març del 2016, i a través d’ella Europa es va comprometre a pagar 6.000 milions d’euros a Turquia a canvi que el país parés el flux de refugiats. Va funcionar, tot i que a mitges: des d’aleshores, des de la mort d’Aylan Kurdi, les arribades van baixar, però almenys 2.242 persones han mort o han desaparegut creuant des de Turquia fins a Grècia, que ja no és, en l’actualitat, la ruta preferida de refugiats i migrants per arribar al Vell Continent. Les més utilitzades, ara, són les que connecten l’Àfrica amb les Illes Canàries o la que porta de Líbia al sud d’Itàlia. En aquestes, des del 2015, han mort més de 20.000 persones

Això no significa, això no obstant, que les arribades a Grècia hagin acabat: aquest 2025, 29.000 persones han creuat des de Turquia fins al país hel·lè. 125 persones van morir l’any passat intentant-ho, segons dades de les Nacions Unides. "Els meus fills eren els nens més bonics del món. M’aixecaven cada matí, perquè juguéssim. Ara se n’han anat... Vull que el món se n’adoni. Vaig viure un desastre immens. No vull que més gent ho pateixi també", va dir pocs dies després de la mort Abdullah Kurdi, que després de la tragèdia va tornar a Kobane.

Diferència de les arribades

Les persones que ara utilitzen la ruta de l’Egeu, no obstant això, són molt diferents de les d’abans. En el seu apogeu, el 2015, la gran majoria dels que s’aventuraven a aquest mar eren sirians, que buscaven fugir de la Guerra Civil, l’avanç d’EI i, sobretot, els bombardejos i atacs indiscriminats del llavors president sirià, Bashar al-Assad i els seus aliats, Rússia i l’Iran.

Ara, el 2025, Assad es troba fugit a Moscou, la guerra siriana ha acabat –malgrat la violència sectària esporàdica al país àrab– i les sortides de refugiats sirians cap a l’estranger s’han frenat en sec. Aquest any, el nombre més elevat de migrants dividits per nacionalitat que creua l’Egeu són afganesos, seguits d’egipcis, sudanesos, eritreus i somalis.