Per què el nou papa ha escollit anomenar-se Lleó? Aquests són els anteriors pontífexs amb aquest nom

El costum que els papes canviïn de nom després d’assumir aquest càrrec es remunta al segle VI. El primer va ser Joan II, el nom de naixement del qual era Mercuri. Com que aquest nom no es considerava adequat per liderar l’Església, va optar per anomenar-se Joan. L’estatunidenc Francis Prevost ha optat pel de Lleó, un nom que feia més de 120 anys que no s’utilitzava al Vaticà. I no és casualitat que hagi escollit Lleó, un nom relacionat amb la tasca social de l’Església catòlica i amb el seu paper ecumènic, és a dir, amb la voluntat de construir ponts cap a altres religions i confessions.

L’últim que havia escollit el nom de Lleó va ser l’italià Gioacchino Vincenzo Pecci, que va ser el 256è pontífex. Lleó XIII va dirigir l’Església entre 1878 i 1903, és a dir, durant 25 anys, i va ser, precisament, un papa que va reforçar els llaços amb la comunitat estatunidenca, fomentant l’expansió del catolicisme als Estats Units. També va ser un papa preocupat per donar a l’Església un protagonisme a escala mundial, amb apropaments a l’Església Anglicana i als ortodoxos grecs, cosa que va iniciar la política ecumènica que després també van seguir els papes del segle XX. El seu altre punt fort, i en això també coincideix amb Prevost, va ser l’impuls de l’acció missionera.

Va destacar, especialment en els primers anys de pontificat, per la seva preocupació per promoure els estudis teològics, com l’institut per a l’estudi de la Filosofia i la Teologia i diversos centres d’estudi de les Escriptures; també perquè va obrir els arxius del Vaticà, tant als estudiosos catòlics com als no catòlics. Tot i que es va declarar radicalment contrari al socialisme i poc partidari dels moviments d’esquerres del moment que li va tocar viure, Lleó XIII sí que va ser conegut pel seu suport a les iniciatives a favor de les classes més desfavorides, amb l’encíclica Rerum Novarum (Sobre les coses noves), que és considerada com la primera encíclica social de l’Església Catòlica i un document fonamental en la Doctrina Social de l’Església, ja que reconeix "la força dels nous problemes, que cal afrontar i resoldre".