L’Alex és un professional dels anomenats viatjants perquè es passen el dia d'aquí cap allà. Va començar quan només era un xaval, acompanyant el seu pare i aprenent l'ofici recorrent pobles i ciutats. Avui, gairebé tres dècades després, sempre que és possible utilitza l'AVE per guanyar temps en els desplaçaments. Al tren no només ha descobert una altra manera de viatjar sinó també la inspiració per donar curs a la seva vocació d'escriptor.
L’Alex és comercial de fertilitzants i productes fitosanitaris. Una feina que li ha permès recórrer mitja Espanya i que li exigeix molts quilòmetres de cotxe i també viatges freqüents en AVE. “Sempre m'ha agradat conduir però el veritable plaer de viatjar l'he trobat al tren. I en concret en el Cotxe en Silenci dels trens d'alta velocitat. Fins al punt que aquests trajectes abans interminables que implica la meva feina van deixar de ser tediosos i vaig deixar de considerar-los temps perdut per començar a apreciar-los com a temps d’oci i de plaer”. L’Alex explica que al tren es va convertir en un lector voraç, sobretot de thrillers i novel·la negra, encara que també s'ha atrevit a clavar les dents als clàssics.
Amb el temps, la seva afició per les lletres ha anat creixent fins al punt que ha començat a inventar-se les seves històries. Són gairebé sempre relats sense cap ni peus, paràgrafs solts que se li acudeixen, descripcions de paisatges que serien l'escenari perfecte per a un crim truculent o un amor clandestí, personatges inspirats en els seus tractes amb agricultors i homes i dones de camp, arguments a penes esbossats de picabaralles de família, masies heretades o abandonades, distopies de temps de sequera... “Al meu cap bullen les idees i se'm va acudir que podria començar a escriure'n alguna, només per provar-ho. No són res de l’altre món, però em diverteix i em resulta molt satisfactori”. Viatjar és una font inesgotable per alimentar la seva imaginació i aquesta incipient vocació d'escriptor i no és estrany que trobi la inspiració entre els passatgers del tren.
Com aquella vegada que una noia plorava al Cotxe en Silenci. Al principi, potser per no contravenir les normes, ho feia calladament però, de mica en mica, els sanglots anaven in crescendo i van cridar l'atenció dels passatgers més propers. L’Alex, que viatjava davant seu, observava dissimuladament com tractava de trobar una mica d'intimitat posant-se la caputxa de la dessuadora i plorava amb els ulls tancats, netejant-se les llàgrimes amb la màniga. Finalment, la seva companya de seient li va oferir un mocador i va trencar la llei del silenci per simple humanitat: “Et trobes bé? Et puc ajudar?”. Ella es va agafar a aquell clau roent per desfogar-se i va explicar que després d'un any estudiant a Santiago de Compostel·la, el curs havia acabat i tornava a casa. “Ha estat un any increïble i són molts comiats”. A mesura que els quilòmetres desfilaven per les finestretes del tren, la conversa anava entrant en detalls. Un noi canadenc. Un primer amor. Un final inevitable. Un cor trencat. “El Cotxe en Silenci -explica l’Alex- està pensat perquè els viatgers puguin treballar amb tranquil·litat o relaxar-se i descansar. Les normes diuen que no es pot parlar per telèfon ni mantenir converses llargues entre passatgers, cal fer servir auriculars per escoltar àudios o vídeos i silenciar els dispositius electrònics. Hi ha persones més flexibles i tolerants, però en general a la mínima ja hi ha algú que fa xxxt! o et llança una mirada furibunda quan sona el xiulet d'un missatge de WhatsApp. Aquesta vegada, però, no va ser així. Era tanta la tendresa que despertava la noia, que ningú no hi va acudir a reclamar silenci. És clar que ens agrada el drama i un drama d'amor, més que cap altre!”. Per descomptat, l'Alex va anotar l'anècdota al seu quadern d'idees i qui sap si potser algun dia ens topem en qualsevol llibreria amb una novel·la sobre una noia enamorada que plorava al tren.