L’Ángela, la cambrera del servei de cafeteria dels trens de llarga distància de Renfe, és coneguda pel seu somriure càlid i la seva disposició a escoltar històries mentre serveix cafè, entrepans o el menú del tren als passatgers. Durant anys, ha vist passar tantes cares que n’ha perdut el compte, igual que les històries que ha escoltat. No obstant això, hi ha una història en particular que sempre la fa somriure… Sempre recorda el seu primer viatge amb tren, al costat de la seva àvia Loli i el seu germà Javi.
De tant en tant, recorda aquell matí, proper a les vacances de Nadal, quan va notar la presència d’una dona gran i dos nens. Eren la Rosi que entrava amb els seus dos nets, la Lucía i el Guille, que estaven molt emocionats. L'àvia tenia una expressió de felicitat a la cara mentre s'acostaven tots tres a la barra de la cafeteria. La Lucía, una nena vivaç de dotze anys amb una curiositat inesgotable, i el Guille, el seu germà petit de vuit anys, semblaven estar plens d'energia.
L’Ángela, sempre disposada a conversar, es va acostar als tres viatgers i els va saludar amb un ampli somriure. "Hola! Com esteu?"
La Rosi, amb els ulls brillants, va respondre: "Estem emocionats, Ángela. Aquests dos estan a punt de viure la seva primera gran aventura en un tren de llarga distància". La Lucía i el Guille van assentir emocionats, i la Lucía va preguntar: "Puc demanar un suc, si us plau?"
L’Ángela va assentir i ràpidament va servir dos sucs per als nens. Mentre gaudien de les seves begudes, van començar a explicar-li quines coses pensaven fer durant el viatge, les aventures que els esperaven en arribar al seu destí i van parlar sobre els plans que tenien per explorar llocs nous. Havia de ser un Nadal increïble. Veurien els seus cosins i els seus oncles, i al cap d’uns quants dies, es reunirien amb els seus pares: tota la família junta!
A mesura que el viatge avançava, l’Ángela va continuar atenent els seus tres millors clients la Rosi, la Lucía i el Guille. Van compartir rialles i converses, i l'Ángela els va donar alguns consells sobre llocs per visitar i coses que no es podien perdre aquells dies.
Ja molt a prop d'arribar a Atocha, l'última parada, la Rosi va mirar l'Ángela amb la mateixa brillantor i el mateix somriure que veia sempre a la cara de la seva pròpia àvia. La cambrera recorda les paraules d'aquella dona de cabells grisos, tan semblant a la seva àvia, abans de sortir del vagó cafeteria per tornar als seients: "Gràcies per fer que aquest viatge sigui encara més especial per a nosaltres, Ángela. Has estat una part important d'aquesta experiència”. La Lucía i el Guille van assentir amb entusiasme, i la Lucía va afegir: "Ets la millor cambrera del món!"
L’Ángela, amb una llàgrima d'alegria als ulls, va respondre: "Ha estat un plaer conèixer-vos. Espero que tingueu un viatge meravellós i ple d'aventures".
El tren es va aturar finalment a l'estació, i tots tres, la Rosi, la Lucía i el Guille es van preparar per baixar. Abans de marxar, la Rosi va tornar a la cafeteria va abraçar l'Ángela amb afecte i va dir: "No oblidarem mai aquest viatge, ni a tu, Ángela. Ara ja ets part dels nostres records". L’Ángela va mirar amb afecte els seus tres millors clients mentre s'allunyaven del tren.
Anys després, l’Ángela ha seguit compartint moltes històries amb els passatgers, però la de la Rosi, la Lucía i el Guille sempre ocuparà un lloc especial al seu cor, perquè ella sempre ha sabut que un senzill gest d'amabilitat i connexió pot fer que un viatge amb tren es converteixi en una experiència inoblidable.