«Si et dius Hassana, el propietari no et vol llogar el pis»

Quan va saber que estava embarassada, Hassana Aharoud va fer les maletes i va fugir del Marroc. «No vaig anar a l’escola, ni tan sols sabia escriure, no volia condemnar les meves filles a la vida que havia tingut jo», assegura. Primer va aterrar a Holanda, on tenia una germana, però només li va caldre una setmana per adonar-se que «sense papers, no tenia cap opció de sobreviure allà».

A Girona hi tenia una amiga, que li va fer espai en una habitació de relloguer d’un pis on vivien quatre persones més (va arribar a Girona el febrer del 2020 i va haver de passar el confinament entre aquelles quatre parets). «No tenia diners i no podia pagar res, i això em feia no tenir dret a queixar-me, però no podia anar al lavabo ni posar una rentadora quan volia», recorda. I és que aquell tampoc era el futur que li volia donar a les seves filles (de fet, va arribar pensant que n’esperava una i un cop aquí, en una ecografia de control, va saber que eren bessones): «No podíem viure quatre persones en una mateixa habitació, a més, no tenia feina, no entenia l’idioma, no coneixia res ni sabia com era la gent d’aquí, em passava el dia plorant perquè no sabia com podria sortir-me’n», rememora.

En trucar a la porta de l’àrea de Serveis Socials de l’Ajuntament de Girona, li van facilitar una targeta moneder amb la qual podia tenir accés a aliments i bolquers. «Aquí vaig començar a respirar, com a mínim podia posar un plat a taula», sosté. Els Serveis Socials la van derivar a Càritas Diocesana de Girona, on va entrar al projecte Pisos d’Acompanyament Temporal a la Inclusió (PATI), a partir d’on li van facilitar un dels tres habitatges d’acollida per a dones soles amb menors al càrrec que l’entitat té a Girona (també en tenen dos a Salt i un a Figueres). Aquest va ser un punt d’inflexió: «Tenia aigua calenta, una cuina per mi i una habitació per a les meves filles», recorda, i afegeix que «si no tens un sostre, és impossible poder tenir cap somni».

Aquell sostre va ser «bàsic» per començar a construir el seu projecte de vida. Als matins, deixava les seves filles a l’escola bressol i anava a treballar -cobrava en negre perquè encara no tenia papers- tenint cura d’una persona gran. A les tardes, anava a estudiar català al Taller d’Acollida Lingüística i Cultural de Càritas (TALC) al barri de Sant Narcís.

Després de quatre anys esperant i guanyant-se la vida com podia fent feines de neteja, l’any passat va aconseguir els papers i un contracte fix al servei de neteja d’un hotel. D’aquí a una setmana sortirà del recurs i es traslladarà a viure, pel seu compte, en un pis de lloguer. Tot i això, lamenta que «m’ha costat molt»: «Hi ha pocs pisos disponibles, són molt cars i, si et dius Hassana, truques per demanar informació i els propietaris no et volen llogar el seu pis».

Un servei «col·lapsat»

La responsable del programa Sense Llar i Habitatge de Càritas Diocesana de Girona, Laura Madruga, apunta que el servei està «col·lapsat» perquè «les sortides estan encallades»: «Hi ha molt racisme immobiliari, encara que les dones acollides tinguin contracte fix, els propietaris no els volen llogar el seu pis perquè són d’origen migrant». Amb tot, assenyala que «el projecte pretenia que s’estiguessin dos anys als pisos d’acollida però, si són persones en situació administrativa irregular, s’ha de tenir en compte que comencen de zero quan tenen la documentació». Per la seva banda, la tècnica de l’entitat que acompanya les dones usuàries, Eva Roselló, destaca que «tenen ganes de sortir-se’n, venen d’altres països soles amb menors i això ja demostra que són dones empoderades i que tenen una gran valentia».

Combatre l’aïllament social

En un context en què l’Observatori de la Realitat Social de Càritas alerta que tres de cada quatre gironins atesos per l’entitat se senten sols, Aharoud també procura buscar temps per cuidar la seva salut mental: «De tant en tant intento sortir a sopar amb les amigues que he fet aquí, crec que també és sa poder tenir espais per relaxar-se i gaudir perquè, al cap i a la fi, tinc 31 anys». Tot i això, té clar que Càritas ha estat el seu salvavides: «Han sigut la meva família, m’han ajudat a sentir-me forta i capaç de tot», assegura.

Subscriu-te per seguir llegint