La cursa contra rellotge per trobar una pastilla del dia després en plena aturada elèctrica

Mentre que per la majoria de persones la gran preocupació era si tindrien un plat calent a taula, per una parella gironina el neguit era un altre. Menys anecdòtic, més transcendent. I és que necessitaven trobar “en menys de vint-i-quatre hores” una pastilla del dia després per evitar un embaràs no desitjat. “Jo estava aterrada i bloquejada, em vaig quedar esperant a casa els meus pares, que per sort no hi eren, i la meva parella va sortir a buscar la pastilla”, relata ella.

Red Eléctrica sospita d'una desconnexió massiva de plantes solars abans de l'apagada

Ell va sortir de casa i va aturar-se sense èxit a la primera farmàcia. I a la segona. I a la tercera. I a la quarta. “Una va abaixar la persiana gairebé als meus nassos, les altres em deien que havia d’anar-hi ella perquè a mi no me la podien donar”, assegura ell. Així que va començar a córrer d’una punta de Girona a l’altra perquè “no podia perdre ni un segon”, mentre el rellotge corria i no tenia manera de contactar amb ella perquè, a més, se li havia esgotat la bateria del mòbil. “Vaig veure un grup de noies pel carrer i les vaig assaltar, primer vaig aclarir-los que no les volia robar i després els vaig suplicar que provessin de localitzar a la meva parella per dir-li que vingués perquè només podien donar-li la pastilla a ella, però jo no sabia de memòria el seu número de telèfon i van intentar enviar-li un missatge a través d’Instagram però no funcionava res”, recorda. Així que, en un intent desesperat, va demanar-los que es fessin passar per ella per aconseguir la pastilla: “Una d’elles va entrar a la farmàcia, li van demanar el DNI però va dir que no el portava a sobre i per sort li van donar, i jo vaig agafar la pastilla i vaig anar corrents fins a casa seva”, explica.

Però quan va intentar trucar al timbre, va topar amb un altre obstacle. I és que sense llum no podia dir-li que ja era aquí. Ella, mentrestant, pensava que ell ja hauria tirat la tovallola: “Feia més de dues hores que no en sabia res, pensava que ja s’hauria rendit i hauria marxat cap a casa seva”. Fins que, després de vint minuts esperant a les portes de casa seva intentant trobar la manera d’entrar (fins i tot va intentar saltar la tanca), va començar a colpejar la porta i ella el va sentir. I va poder prendre’s la pastilla. Ara, que recorden el dia d’ahir com una “pel·lícula surrealista”, celebren que l’aventura també va ser una “prova d’amor”: “El que en un dia normal s’hagués pogut solucionar amb una simple trucada, va ser una espècie de cursa d’obstacles per demostrar-nos que ho faríem tot per l’altre”, assegura ell.