«M’ha costat més de vint anys acceptar que soc lesbiana»

«Quan era petita recordo sentir comentaris de la meva família fent mofa de la lesbiana del poble», rememora una gironina que, per raons que descobriran més aviat que tard, prefereix mantenir l’anonimat. Als 14 anys, però, va començar a notar que ella tampoc se sentia atreta pels homes. Però no s’ho podia permetre. «De cop tu ets ella, et converteixes en la dona de la que els teus pares se’n reien i entres a formar part del que sempre han rebutjat», assegura. «És molt difícil gestionar l’homofòbia de la teva pròpia família», lamenta. I és que a l’etiqueta ‘lesbiana’ se li va sumar, inevitablement, la «por al rebuig». Ara, amb 39 anys, confessa que «els meus pares encara no ho saben»: «Se’m fa una muntanya», reconeix.

I és que les burles que havia testimoniat durant la seva infantesa sobre la «lesbiana del poble» li van fer aflorar, sense amb prou feines saber-ho, una «lesbianofòbia interioritzada»: «M’ha costat més de vint anys acceptar que soc lesbiana», confessa. I enlloc de viure la seva vida, en va viure una altra: «He estat més de mitja vida enganyant-me a mi mateixa i sent algú que no era, estava amb homes perquè no era capaç d’acceptar que era lesbiana». «Lluitar contra tu mateix és molt esgotador, tant mental com emocionalment», confessa. Fins que, fa quatre anys, va dir prou. «Un dia, després d’estar amb un noi, vaig esclatar a plorar i vaig veure que no podia seguir així, que havia de ser fidel al que sentia, perquè un dia em moriria sense haver pogut ser mai jo», assegura.

El rebuig d’algunes cultures a la seva orientació sexual també l’ha fet reconsiderar algunes destinacions turístiques. «M’encanta viatjar però encara que sigui sola, sense parella, no vull anar a països on l’homosexualitat està mal vista i sé que no m’accepten com soc», defensa. Pel que fa al Dia de la Visibilitat Lèsbica, que es va commemorar ahir, assenyala que «tant de bo no existís perquè voldria dir que l’homosexualitat està totalment normalitzada». Tot i això, assegura que «encara falta molta feina per fer»: «Hi ha la falsa creença que les generacions més joves ho tenen més interioritzat, però massa sovint veiem que hi ha agressions perpetuades per joves», lamenta.

Rebuig familiar

Per la gironina Andrea Ramos (29 anys), el principal obstacle ha estat el rebuig familiar. I és que quan els va comunicar fa poc més d’un any que s’havia enamorat d’una noia, «em van deixar de parlar i vaig haver de marxar de casa», lamenta. «Al principi ho portava en secret, però volia compartir la meva felicitat amb les persones que estimo», assegura. Fins i tot li va confessar a la seva àvia que es volia casar: «Em va dir que ella no vindria», recorda, una sentència que, reconeix, «em va fer mal». «Tens la sensació d’haver de triar entre el que sents i la teva família», assegura.

Ara, celebra que les aigües s’han calmat. «Ara la comencen a veure com la meva parella, fins i tot m’atreviria a dir que se l’estimen». Tot i això, encara hi ha membres de la família (com el seu avi) que no ho saben. «No li volen dir, tindria un 'patatús'».

Però ha optat per no fer cas a les mirades. «Porto tants anys amagant-me que ja no vull fer-ho més, però és inevitable no fixar-se en la reacció de la gent», assegura. En aquest sentit, lamenta que «quan la meva parella i jo anem pel carrer agafades de la mà noto que les àvies aparten els seus néts perquè no ens vegin», denuncia. «Em fan sentir com si fos una criminal», lamenta.

Actitud homòfoba a la feina

L’olotina Anna Maria Ayats (49 anys), lletrada de l’administració de justícia als Jutjats de Girona (on celebra que el tracte per part de tota la plantilla i el personal és «excel·lent»), denuncia que va tenir «problemes» quan treballava als Jutjats de Mataró: «Vaig topar amb un jutge i dues funcionàries que tenien una actitud molt homòfoba», explica. I és que, en el seu dia a dia, podia sentir comentaris com: «Fins ara treballàvem així, però ara ha arribat aquesta lesbiana boja i ens ha canviat tot el sistema», recorda que esbombaven. Tot i que mai es va atrevir a dir-los res, va fer un primer pas per a reclamar l’obertura d’un expedient disciplinari «quan es va començar a convertir en un tracte reiteratiu». Però «com que havia d’anar per via penal, finalment vaig decidir no fer-ho», recorda.

Però també hi ha una altra cara. «La gent creu que com que soc lesbiana m’agraden totes les dones, i això no és així, a ningú li passa pel cap que a una dona heterosexual li agradin tots els homes», reivindica. «Si t’acostes massa a algú o li toques la mà sense voler, s’aparten i has d’acabar demanant perdó», lamenta.