Pep Nadal: «La universitat fa que Girona no perdi capital humà»

Hi ha un costum, no sé si molt català o exportable arreu, de dir que no ens agrada que ens facin homenatges. Mentida?

És mentida, totalment. Començaré el meu discurs dient que «soc vanitós, com ho és tothom» i, per tant, estic molt content que em facin un homenatge. Ara, també soc mínimament realista i sé que rere un homenatge personalitzat hi ha un reconeixement a moltes persones. És evident, que la universitat no la vaig ser jo sol.

Anem al moll de l’os. Calia fer una universitat a Girona?

No sé si calia una universitat, però sí que calia que hi hagués estudis universitaris seriosos amb carreres des del principi fins al final. Per una raó molt senzilla: la universitat fa que Girona no perdi capital humà. És a dir, dels nanos de disset i divuit anys que ara van a la universitat, uns quants continuen anant a Barcelona i uns altres, potser, van a Nova York o un altre lloc. Però una gran majoria continuen estudiant aquí. Això, vol dir que hi ha més gent que pot estudiar. Joves que, sense universitat a Girona, no estudiarien; i altres, que estudiarien igual, però ho farien a Barcelona i ja no tornarien.

Estudiaven a Barcelona i s’hi quedaven a treballar i a viure.

Per exemple, la meva família mateixa. El meu germà Quim va tornar perquè va ser alcalde, però si no ell era professor a l’Autònoma i vivia a Barcelona, jo era professor a l’Autònoma i vivia a Barcelona, en Rafel era director d’El Periódico i vivia a Barcelona. Això va canviar amb la UdG. Es van crear unes possibilitats molt importants de mantenir la gent al territori. I després hi ha tot el tema econòmic...

Aquí l’impacte és innegable.

En el moment que vam crear la universitat és quan hi havia la primera gran crisi. I nosaltres estàvem construint planificant sis o set edificis immensos, contractant cinc-centes persones d’administració, cinc-cents professors... Crisi sí, però una mica més mitigada per l’efecte de la universitat.

Sense universitat, avui la ciutat de Girona seria molt diferent?

Penso que sí. Que hauria estat molt i molt diferent. Un exemple. Agafa ciutats que, en aquell moment, dèiem que eren gairebé com Girona, o en algunes coses fins i tot una mica millor, i compara-les ara.

Figueres.

O, per exemple, Granollers. És una ciutat que tots els indicadors diuen que haurien de créixer molt, perquè està en un lloc de cruïlla de comunicacions, prop de Barcelona... I, en canvi, no acaba de quallar. Per què? Perquè no té universitat.

Tenir universitat és tan diferencial per a una ciutat?

És fonamental. És tenir un cos de dues mil persones que treballen aquí, de les quals mil o mil dues centes, en teoria, es dediquen a pensar. Crec que encara haurien de donar molt més. Aquí hi hauria d’haver una activitat cultural permanent. Influir més en la societat. Per exemple, en el debat del futur del català has vist algun posicionament del Departament de Filologia de la Universitat de Girona? No, perquè ni tan sols ens hem reunit per parlar-ne. Estem massa tancats en nosaltres mateixos.

A Girona la gent creia que era possible tenir una universitat o, simplement, els deixaven fer?

Penso, sincerament, que no s’ho creien massa, però, crec que vam anar fent feina fins que ho vam fer inevitable. Per exemple, vam encarregar a uns arquitectes que ens fessin una maqueta del que podria ser l’edifici de Sant Domènec. Aquest on som ara. I un cop la vam tenir, que ens va costar un milió de pessetes, vam fer una exposició a la Rambla sobre «el futur universitari de Girona». No dèiem res encara de fer una universitat, però hi vam convidar a tothom. Curiosament, quan van veure la maqueta, va ser quan molts van començar a creure que seria possible tenir una universitat a Girona

I, a 100 quilòmetres, des de Barcelona com ho veien?

Costava molt que ho entenguessin a les universitats. No els hi agradava, perquè suposo que no volien competència. En el món dels polítics no costava tant d’entendre. Per exemple, en Josep Laporte, que en aquell moment era comissionat d’universitats de seguida va entendre que era important que hi hagués universitats a Girona, a Tarragona i a Lleida. Però, pensant bé, una de les feines més grans que vaig haver de fer va ser convèncer als mateixos estudiants universitaris gironins que era possible. No és que no ho veiessin bé, és que crec que no creien que fos possible.

Dubtes que, de diferent manera, també continuen ara. Anar a estudiar a fora sempre sembla millor...

Aquesta ha estat una dificultat enorme. Simplement, perquè els gironins, com tanta altra gent de diferents llocs, sempre ens pensem que el que hi ha a fora és millor que el que hi ha aquí. Jo entenc que un nano gironí vulguin anar a estudiar a Girona o Singapur, perquè vol marxar de casa i tenir independència. Jo això ho entenc, però la raó no és perquè a fora sigui millor. Hi ha coses que són millors aquí. Per exemple, en aquests moments Medicina està funcionant d’una manera fantàstica i els estudiants que acaben la carrera a Girona surten més ben col·locats en el MIR que els de les altres universitats.

En quin moment va tenir clar que la universitat seria una realitat? Amb la maqueta?

No. Quan vam fer la maqueta nosaltres ja ho havíem paït una mica. Van ser tot un seguit de circumstàncies. En un moment determinat, a l’Autònoma hi havia eleccions al rectorat amb dos candidats, Ramon Pascual i Carles Solà, i els dos em van demanar que fos vicerector de professorat. Cap dels dos va tenir prou vots per guanyar i es van ajuntar en una candidatura amb jo de vicerector. Allà vaig poder fer una política de professorat a l’Autònoma que, de cop, va implicar que el Col·legi Universitari de Girona passés a tenir professors funcionaris.

La bola de neu anava agafant velocitat.

Sí. I, després, al cap de poc, va passar que a Barcelona tenien problemes per encabir la demanda de gent que volia fer Dret i Empresarials. I em va dir «Pep, vosaltres podríeu...». Recordo que en aquell moment va ser clau la Irene Rigau, que era Secretària del Consell Interuniversitari, i amb ella vam pactar que nosaltres estàvem disposats a agafar 400 estudiants de primers i 100 o 200 de drets, però que ells ens havien de donar els diners per fer-ho i, a més, volíem alguns diners que sobrés per poder fer algun cicle de Filologia Catalana, d’Història, de Medi Ambient i de Química. Érem un Col·legi Universitari que, teòricament, no podia fer un segon cicle. Però ho vam fer. I allò ja va ser imparable. Havíem de ser universitat

Han passat trenta anys. La UdG s‘ha fet gran. Com la veu?

La Universitat de Girona la veig molt bé. El món universitari en general penso que està en crisi. No sabem massa què s’ha de fer. Entren uns estudiants que la gent diu que no estem preparats, que no saben res, que no volen estudiar... I en part és veritat. Però són el que són i, malgrat que entrin així, els hem d’agafar i fer-los pujar bé. Això vol dir que la docència passar a ser una cosa molt més difícil.

Què s’hauria de fer?

Fa molts anys, els primers anys de ser rector o, fins i tot abans de ser-ho, recordo que vaig tenir una entrevista amb el rector de la universitat de Nova York. Li vaig plantejar el problema que m’entraven molts estudiants que, a primer curs, no aproven fent un tap que em provoca que gasti gairebé el cinquanta per cent del que costa la carrera a primer curs i no a segon, tercer, quart o cinquè que és on hauria de funcionar millor.

I què li va dir?

Em va dir que penses en què es fa amb les inundacions. En els països on plou poc es fan embassaments i després es va deixar anant sortir l’aigua a poc a poc; però si és un país on plou molt no intentis fer un embassament perquè l’aigua el rebentarà. Has de fer canals perquè l’aigua corri. Doncs amb la universitat és el mateix, em va dir.

Rebaixar l’exigència per anar aprovant a tothom?

És el sistema nord-americà on molts nanos entren a la universitat, però no tots estan capacitats per acabar. I què fan? Un grau que és una carrera universitària, però que no és una carrera dura com la d’aquí dura i exigent, que aprova tothom i després treballen en qualsevol cosa; i només els que estan preparats i tenen ganes i han tret bones notes fan el segon cicle.

Això és el Pla Bolonya.

Això és Bolonya, exactament.

Recordo moltes manifestacions contra Bolonya.

Meves no. Jo vaig firmar a favor de Bolonya. Hi ha altres models. Per exemple, si aquí o als Estats Units entra gairebé tothom a la universitat, a Alemanya aquest percentatge és molt més baix. I aproven tots. Però els que no entren a la universitat tenen un sistema de formació professional molt ben muntat. S’ha de triar. Però el que no té sentit és que entrin centenars d’estudiants a la universitat i posar barreres a primer curs.

...

Bolonya era això. Encara que aquí ningú ho va voler entendre així. Ara, una universitat que s’atrevís a fer el que s’ha de fer, i és molt difícil atrevir-se, reduiria el nombre de carreres. Per exemple, faria un grau de Lletres de tres anys i, després, només una minoria faria els dos anys següents d’Història, Filologia o Filosofia. Però aquesta minoria seria tan bona que farien Història de veritat, o Filologia o Filosofia. I la resta de carreres actuals igual: un grau en Ciències, en Educació...

A les manifestacions contra Bolonya es sostenia que aquest 3+2 obligava a fer màsters i incrementava la despesa en matricules. I, per tant, complicava l’accés als estudis a la gent amb menys recursos econòmics.

Aquest és un altre tema. Si és veritat que, quan acabes el grau, el màster et costa una fortuna, d’acord. Però és que jo crec que no és així. El màster podria ser de franc, però no tothom el podria fer. Un exemple hipotètic, però real, si un estudiant acaba la carrera de Filologia fent faltes d’ortografia, no pot fer el màster de català.