Víctor Gay, veterà periodista de raça de 82 anys, exdirector d’aquest diari, sortia dijous passat de tallar-se els cabells i pels volts de les set del vespre tornava cap a casa pel carrer de la Rutlla. A l’alçada del bar Pencil va creuar per un pas de vianants, amb tan mala fortuna que va ensopegar amb un voral, va caure i va quedar estès a terra, sagnant del front. Ràpidament tres noies, tres «samaritanes» com ell les anomena, que estaven fent el toc van atansar-se a ell per ajudar-lo. Tampoc li va faltar temps per sortir al responsable del bar, amb una cadira perquè es pogués asseure a l’espera de l’ambulància, una aigua i paper per contenir la sang. Gay, emocionat per la desinteressada col·laboració ciutadana, va escriure una carta en agraïment, on comparava la seva història amb l’altre cara de la moneda: el fotògraf René Robert que aquell mateix dia havia sigut notícia per haver mort en un cèntric carrer de París després de caure i que ningú l’ajudés. Si el cas del suís va ser definit pel periodista i amic Michel Momponet com un «assassinat per la indiferència», Víctor Gay està convençut que «aquí la gent encara respon, tot i que està clar que com més gran és una ciutat, més es deshumanitza tot».
René Robert, de 84 anys, havia sortit a passejar després de sopar pel centre de París. Era tard i feia molta fred. A la Place de la Republique va caure, sense que cap vianant s’interessés per ajudar-lo. Va quedar a terra, inconscient, i van passar nou hores fins que un rodamón en veure’l va trucar als serveis d’emergència. Ja era massa tard. El fotògraf suís va morir per hipotermia. Era el 19 de gener, i el seu amic Momponet ho va denunciar públicament uns dies més tard, precisament quan Víctor Gay va patir la seva caiguda al carrer de la Rutlla. El veterà periodista té clar que «quina sort tenim de viure a Girona, perquè a París ja estaria mort». Ho diu ben convençut i lamentant no haver-se pogut acomiadar de les tres noies que el van ajudar en primera instància «perquè quan va arribar l’ambulància de seguida m’hi van fer pujar». Una d’elles era estudiant de medicina. Va ser la primera que s’hi va atansar, eixugant-li la sang amb mocadors de paper, i interessant-se per si havia patit alguna mena de commoció. «Al propietari del bar ja li vaig agrair personalment l’ajuda el cap de setmana passat, però també ho volia fer amb les noies», assegura Gay. El van traslladar a la clínica Girona, on li van curar les ferides (també patia rascades en una mà) i li van posar un parell de punts de sutura al front.
La caiguda va tenir lloc en un pas de vianants que hi ha al carrer de la Rutlla a l’alçada del bar Pencil. L’atribueix a la poca il·luminació que hi ha a la zona, potser també al fet d’anar sense ulleres, perquè se les havia tret a la barberia, i a què un dels accessos al pas de vianants no està a nivell del carrer i té voral. «El fotògraf francès es va passar 9 o 10 hores a terra sense que ningú l’atengués, en canvi jo no hi vaig estar ni 10 segons perquè de seguida tothom qui va veure’m caure em va venir a socórrer», subratlla.
René Robert va morir enmig de la indiferència de la gent, en ple centre de París. Víctor Gay, en canvi, aplaudeix que a Girona encara hi hagi «humanitat» i sentit de col·lectiu per ajudar l’altri. «El que em preocuparia és que com a societat caminéssim cap a la situació de París», confessa. De moment no en té motiu. I ell ho sap millor que ningú. Ha experimentat l’altruisme dels gironins en primera persona.
