«La ciutat dels que han viscut». Així es referia al cementiri Joan Boadas, cap del Servei de Gestió Documental, Arxiu i Publicacions de l'Ajuntament de Girona. Més d'una persona evita aquest lloc tant com pot - «tenim una relació amb la mort molt poc treballada», apuntava ahir l'arxiver -, però «els cementiris estan plens de vides viscudes», persones que ens precedeixen i sense les quals avui la ciutat no seria la que és. Un fet que «ens ha de portar a tenir un respecte cap als que ens han precedit», afirmava Boadas.

D'això tracta el llibre que acaba d'editar l'Ajuntament: El Cementiri de Girona, presentat ahir en aquest mateix espai. Han passat dos anys des que l'alcaldessa, Marta Madrenas, i el mateix Boadas van tenir la idea, que ara han materialitzat cinc autors. Cadascun d'ells hi plasma un vessant diferent del Cementiri Vell, així com també dels altres espais d'inhumació que ha tingut la ciutat al llarg dels segles.

Paral·lelisme amb la ciutat «viva»

Són molts els elements dels cementiris que de forma implícita reflecteixen la societat. Des de la innovació urbanística -l'espai disposa de carrers, places i ermites-, fins a la vegetació que, en molts casos, els convertia, al seu dia, en «el primer jardí» de les ciutats. Ho explicava ahir un dels autors, Joaquim M. Puigvert, que ho plasma en un dels capítols. Allà també hi destaca el paral·lelisme dels cementiris amb altres factors socials, com les jerarquies, els valors i les actituds que regien a les persones - en alguns epitafis s'hi enalteix l'«orgull del treball» -o fins i tot la invisibilització de la dona- que observava en làpides d'esposes que, tot i això, eren dedicades a mencionar els seus marits. A més, Puigvert recordava conflictes polítics que han sorgit en relació amb el cementiri, com per exemple la lluita per enterrar aquells que no eren catòlics.

El llibre també repassa la història dels enterraments a Girona: Lluís-Esteve Casellas hi fa una anàlisi sobre diversos espais d'inhumació des del neolític fins ara, remarcant la necessitat humana del culte i de celebrar ritus funeraris. I la història concreta del Cementiri Vell, la repassa a través d'una cronologia Anna Gironella, on hi consten moments clau com la inauguració el 1829.

La vida que conté el cementiri

Però, com defensava ahir el filòsof Lluís Muntada, autor d'un altre dels capítols, el cementiri també «conté vida». Gent que plora, que hi resa, que hi treballa - mencionava ahir a la presentació. I també ho exposa en el seu apartat del llibre, embolcallant la narració dins d'un seguit de reflexions, com la que destacava ahir Boadas: «Passem més temps morts que vius», convidava a meditar.

Tot plegat, il·lustrat per les fotografies de Josep M. Oliveras, que capta des de la seva arquitectura i art, fins als símbols, records i detalls que s'hi amaguen.

Essencial, i més amb la pandèmia

«Amb la pandèmia s'ha vist que el cementiri té una funció essencial, sobretot per a aquella gent que no s'ha pogut acomiadar dels seus familiars més propers. Ha sigut aquí on ho han pogut fer», subratllava el tinent d'alcaldia i regidor d'Urbanisme i Activitats, Lluís Martí, que el destacava com «un dels equipaments fonamentals de la ciutat que cal mantenir en unes condicions de dignitat per respecte a les persones».

També van ser a l'acte el regidor Medi Ambient, Martí Terés, la regidora de Ciutadania Maria Àngels Cedacers, i també la portaveu del PSC, Sílvia Paneque, i el regidor socialista Joaquim Ruhí.