«Tinc dues opcions: quedar-me a la presó o anar en un centre psiquiàtric». La mare parricida que va confessar haver ofegat a la banyera la seva filla de deu anys després d'adormir-la el 30 de desembre de 2019 a Girona no ha explicat a hores d'ara quin ha estat el mòbil del crim. Tot el que se li ha preguntat a posteriori ho ha contestat amb «apatia, tristesa i fredor emocional», però la filla no ha format part de cap de les seves explicacions. «Quan li preguntava per la nena es tancava o no contestava», va apuntar ahir durant el judici una perit que va fer-li una exploració fa cosa de mig any. En canvi, l'acusada tenia molt clar que «no es veia capaç de viure fora d'un entorn controlat i sense el marit», segons li va manifestar a la metgessa forense.
Les dues primeres sessions de judici han fet aflorar múltiples incerteses, com ara quin és el diagnòstic mental de l'acusada, un fet del tot rellevant si es té en compte que l'objectiu principal és esclarir si va cometre els fets estant sotmesa a un estat mental alterat.
Durant les exploracions mèdiques posteriors al succés, els psiquiatres que l'han atès no han percebut en el seu comportament cap alteració ni signe que demostri que la dona no era conscient de la realitat i del seu entorn. En el moment dels fets, de fet, no hauria patit un brot psicòtic o un deliri, segons va apuntar una dels perits.
Durant l'any que l'acusada ha estat en presó preventiva a Brians 1, el seguiment psiquiàtric que li ha fet el facultatiu que ahir va declarar li ha fet constatar diversos fets: que l'acusada té un quadre clínic que no coincideix amb el tipus de trastorn amb el qual es medicava i que no està clar quin diagnòstic presenta a hores d'ara.
«Això no vol dir que no tingués un trastorn concret abans, perquè les malalties mentals no són estàtiques», va explicar.
De fet, una de les qüestions que van deixar més interessat el fiscal del cas, Enrique Barata, és el fet que el psiquiatre indiqués que durant el seu internament a la presó «sabia perfectament diferenciar entre el bé i el mal».
La frase literal, però, que Barata va repetir després de dir-la el perit per guardar-la segurament per la fase final del judici és: «No hi ha indicis que ens facin sospitar que hi ha hagut una alteració de la capacitat de decidir». És a dir, que els símptomes i el trastorn que arrossega l'acusada «no són compatibles» amb una alteració de la realitat que justificaria la perpetració de l'assassinat.
«Em faig por a mi mateixa»
El dia 27 de desembre, tres dies abans que tingués lloc el succés, l'acusada va anar a urgències per demanar ajuda. Feia pocs dies que havia rebut l'alta del centre psiquiàtric on havia estat ingressada durant més de mig any.
El motiu de la visita era la persistència de tristesa i d'un estat depressiu que l'acusada arrossegava. Durant la visita, la dona li va manifestar al facultatiu que «em faig por a mi mateixa». Tot i no saber que la dona tenia la filla a càrrec, el metge va valorar que presentava uns símptomes similars als que havia anat referint durant l'últim any, i que no era pertinent ingressar-la, tal com demanava ella perquè no es veia capaç de «seguir amb la seva vida». «Cada cas és diferent i no podem ingressar tothom que refereix idees suïcides, que són més freqüents del que pot semblar», va indicar el psiquiatre. D'altra banda, va descartar que el seu diagnòstic actual pogués estar relacionat amb una depressió postpart.
La pregunta clau que la jutgessa va voler posar sobre la taula, que és: «La malaltia va influir en el crim?», va deixar uns segons la sala en silenci. Després de dubtar, un dels psiquiatres va dir que de vegades un trastorn era «el de menys». El que li ha fet el seguiment a la presó va aventurar que és possible que matar la filla fos la resposta per assegurar-se que algú la podia cuidar, perquè ella «no sap com viure». I això, no només s'entén per una malaltia, sinó que «pot ser un tret de la personalitat», va concloure.
