02 de març de 2021
02.03.2021
L'Empordà

I catorze mesos més tard, és hora de recordar-ho

Més d'un any després dels fets, té lloc el judici i el periodista contesta a les preguntes de les parts

02.03.2021 | 06:30
I catorze mesos més tard, és hora de recordar-ho

Testimoni. El periodista a qui l'acusada va confessar el seu crim per Messenger ha de declarar com a testimoni de la Fiscalia, de l'acusació particular i de la defensa, i relata aquí la seva primera, curta i inoblidable experiència

Debutar com a testimoni als 57 anys és fer-ho una mica tard, potser per això em toca fer-ho a l'engròs: en un judici per assassinat. I no de qualsevol assassinat, sinó el d'una nena de 10 anys a mans de la seva mare, que va tenir la curiosa idea de fer-m'ho saber a mi, via Messenger. Així que aquí estic, esperant que em cridin per testificar, assegut al passadís de l'audiència, amb un piló de testimonis més, mira, aquell grupet deuen ser els Mossos d'Esquadra que van anar al lloc dels fets. Profà com és, un pensava que els testimonis estarien en una sala expressa, qui sap si amb begudes i canapès. Res d'això. Trec una aigua de la màquina de begudes.

Després d'hora i mitja, em crida una uixera, que aquest deu ser el nom del seu ofici. Quan pensava que em faria passar a una saleta per explicar-me com funciona tot, em trobo de cop i sense preàmbuls, davant d'una jutgessa, uns magistrats, uns advocats i un fiscal. Tots em miren. M'esforço a recordar que només soc un testimoni, que no hi ha risc de sortir emmanillat d'aquí, que això només passa a les pel·lícules. Tranquil Soler, tranquil. Darrere meu intueixo gent: públic, familiars, premsa, jurat i l'acusada, però només intueixo, no goso girar-me.

Ensumo que les preguntes que em fan van destinades a posar de manifest si l'acusada pateix algun trastorn. En un capítol de House, elaboraven un rànquing dels moments feliços de la vida (el primer petó, etc.) valorant-los de l'1 al 10. El grau màxim, el 10 absolut, era arrabassar un fill de les grapes de la mort. Mentre m'interroguen, penso que en el rànquing de la infelicitat, el 10 ha de ser saber que has matat el teu propi fill. Tant de bo l'acusada pateixi prou trastorn per no adonar-se mai, mai, del que ha fet. Ningú mereix tal condemna.

Si estaré acoquinat i seriós, aquí davant mentre em pregunten i penso coses meves, que després, en un recés, una companya de premsa em saluda i em diu:

-Semblaves normal i tot, allà declarant.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook