El passat 24 de desembre a la tarda ens va deixar en Pere Tubert (1953-2020). En Pere va entrar al món de la discapacitat de ben petit en agafar la poliomielitis. Tot i deixar-li seqüeles importants i problemes de mobilitat, la polio no li va impedir lluitar pel drets de les persones amb discapacitat.
Eren temps difícils per a les persones amb discapacitat, en què moltes vegades estàvem tancats a casa, sigui per les barreres arquitectòniques o per les barreres «socials», i la discapacitat estava mal vista.
Després de passar per l'ANIC (Asociación Nacional Inválidos Civiles), gràcies a la qual va poder viatjar, una de les seves grans aficions, amb un grup d'amics van fundar l'any 1979 l'Associació Mifas. Aquell era un gran pas per al col·lectiu, ja que els seus impulsors no volien ser espectadors, sinó que volien ser actors, i poder opinar i decidir sobre les qüestions més importants referents a la discapacitat. Es creava una entitat on tots els integrants eren i són persones amb discapacitat. En aquella època tot estava per fer i calia l'empenta i decisió dels mateixos interessats.
Tot i col·laborar des del primer dia i exercir de president en un curt període dels inicis, no va ser fins l'any 1987 que Pere Tubert va ser escollit president de Mifas. Sota el seu mandat, l'associació Mifas va experimentar un creixement molt important, fins a esdevenir una de les entitats de persones amb discapacitat amb més persones associades de l'Estat. La passió d'en Pere no s'acabava mai i el ferm convenciment que les persones amb discapacitat havien de sortir de casa i fer activitats va portar l'entitat a treballar en moltes diverses àrees com la sensibilització, la lluita contra les barreres arquitectòniques, la creació de centres assistencials de qualitat i centrats en la persona, la integració laboral amb contractes dignes, l'esport i moltes altres activitats sempre pensant en la integració de les persones amb discapacitat.
En Pere va renunciar a la presidència de Mifas el 31 de desembre de 2013, com deia ell, «cansat de veure com els nascuts en uns anys que en diuen tristos i grisos hem lluitat per aconseguir uns drets que ara es converteixen en caritat». Però va marxar a la seva manera, tancant l'exercici econòmic i passant comptes a l'Assemblea de Compromissaris que, com a màxim òrgan de l'entitat, li van aprovar. Un cop més, demostrava la seva responsabilitat cap a Mifas i sobretot cap a les persones amb discapacitat.
Durant aquests 26 anys, uns recordaran el Centre Ocupacional de Riudellots de la Selva, on més de 70 persones assisteixen cada dia. O la Residència Mifas, on 37 persones poden viure una vida amb independència sense importar la seva discapacitat. O el Centre de Dia Pere Llonch de Vilafant, un centre pilot on 43 persones poden ser ateses. O el servei d'integració laboral, amb més de 1.100 persones ateses cada any, i els centres especials de treball de Mifas, on més de 250 persones amb discapacitat hi treballen.
Un gran llegat. Els que vam tenir la sort de conèixer-lo de prop recordarem, a més, la bondat. Sempre disposat a ajudar, fos un estudiant que volia fer un treball sobre la discapacitat, fos per portar una persona al metge o per portar-los a dinar a casa el dia de Nadal. Fins i tot per enganxar la rulot de Mifas al seu cotxe i anar a fires a explicar qui érem. El telèfon i la porta del seu despatx, oberts sempre a tothom. Sempre disposat a defensar el col·lectiu davant de qui fos, ?sense mirar colors polítics ni ?estatus. Deixant el record d'un tre?ballador incansable pels drets de les persones amb discapacitat.
Girona, Catalunya i el món cada dia són millors per a les persones amb discapacitat grà?cies als Peres que, com ell, lluiten incansablement per fer una societat més justa i accessible.
