uigdemont no va fer cas ni de Mas ni d'en Pujol ni de tots aquells convergents que li treien un pam d'experiència. Més enllà de les seves fites, tant analitzades ja, sorprèn l'efecte que ha causat als joves gironins de dretes.

A Girona, ciutat eminenment classista a la catalana, hi ha molts joves que viuen del negoci familiar. Alguns, hereus dels beneficis d'estar a prop del franquisme (és molt comú trobar nets d'alcaldes franquistes de la província que varen passar a les files convergents) o, d'altres d'aquelles famílies de vuit cognoms que honren la seva catalanitat (tots aquells López, García, Fernández o qualsevol altra castellanada sentiu-vos catalans de segona en la puresa del concepte del nacionalisme català).

Però ara, després d'anys de procés intensos, després de successives crisis econòmiques i davant la competitivitat dels mercats en un món globalitzat, veuen com les seves empreses familiars -les que no s'han adaptat tecnològicament- no passen pel millor moment.

Aquests nois i noies que tornen a treballar a casa després de passar uns anys de farra a Barcelona, es troben amb els pares o els tiets ben enfadats; la crisi econòmica derivada del covid està essent el detonant que els ha fet esclatar contra tothom. Fa uns dies, en un sopar d'estiu entre amics, em deien alguns benestants de la meva franja d'edat (trentena) com estan de dolguts amb unes i altres forces polítiques. No hi ha pitjor sensació per a qui té resolt la pertinença política des de ben petit que a aquestes altures tot trontolli. Imagini's el lector la duresa d'haver-se d'empassar una nova qualitat de vida per sota del llindar dels pares i dels avis. Ha plogut molt des que aquest arquetipus de jove gironí de dretes no badava ni un segon en la seva pertinença a Convergència. S'identificaven amb manifesta claredat. Molts -joves- encara veneren Pujol, per extensió del discurs que han sentit a casa. I ara què? Ara n'hi ha alguns que han continuat a la deriva puigdemontista, però són menys. La resta, amb la impaciència pròpia de la joventut, estan farts del procés i farts que les coses no vagin suficientment bé. Ja no els queden arguments per defensar l'absurd que ha significat tota l'etapa processista, just quan la inserció laboral els ha enganxat en el pitjor moment. A més a més, aquest perfil acostuma a filar el seu discurs polític amb un parell de tòpics: primerament, el d'«els empresaris paguem molts impostos i ningú ens ho agraeix» i a continuació el suadíssim «a la politica hi hauria d'haver empresaris i gent del món privat com a gestors però no hi ha gent bona perquè es guanyen pocs calers».

Malgrat el genèric d'aquestes afirmacions, que són agafades al vol novament del nucli familiar, es constata que els joves gironins de dretes es troben perduts identitàriament; en un dilema d'escollir entre l'independentisme més degenerat o la seva butxaca. Habitualment, s'acullen a aquesta darrera i per això no s'encaixen en cap projecte polític i se senten desil·lusionats en aquest àmbit. El més trist, més enllà del que ha fet Puigdemont, amo i senyor de Girona per Bluetooth, és que aquest jovent es troba despitat, amb una negativitat i un pessimisme impropis dels joves.