Quan un surt al carrer, se n'adona que allò que l'ésser humà és l'únic animal que ensopega dos cops amb la mateixa pedra, és ben cert. Si algú observa el comportament d'algunes persones, desafiant, permanentment despreocupat i eternament buscant fer tripijocs, sap que tornaran a caure i a lamentar-se, sense corregir res. Que el virus que sembla que està afluixant la seva pressió, rebrotarà. Que els gironins s'estan entrebancant amb aquella pedra.

Quan un surt a les vuit del vespre a passejar per l'immortal Girona, per exemple aquest dimarts, observa joves jugant a bàsquet en grup a la pista al costat de la parròquia de Sant Salvador i del CAP Güell, famílies senceres -nens inclosos- caminant pel pont de Fontajau, o grups d'adolescents amb bicicletes fent cabrioles i comentant la jugada a la plaça Prudenci Bertrana. Són només alguns dels exemples que evidencien que els gironins s'estan entrebancant amb la mateixa pedra.

Quan un rep whatsapps amb fotografies i vídeos amb una gentada asseguda de costat petant la xerrada a la plaça Miquel de Palol, mentre els gossos van fent la seva i els nens van jugant per terra fora de la seva franja horària -que sigui per evitar la calor és un altre debat- o quan el truquen dependents de botigues per queixar-se que els clients apareixen sense mascareta i es repengen al taulell passant-se per l'entrecuix les indicacions dels treballadors o les que hi ha a l'establiment, saps que els gironins s'estan tornant a entrebancar amb la maleïda pedra.

Quan un arriba a casa i explica que veure un ciclista pedalar en solitari és quasi un miracle, exclusiu pràcticament als qui van guarnits per fer esport per carretera, però que la imatge solitària d'un ciclista de muntanya és quasi inaudita. O que quan es va dir que es podria sortir a practicar algun esport, tothom sabia que la pujada al castell de Sant Miquel estaria massificada i que així va ser- no permetre esport en grup és un altre debat-, saps que els gironins segueixen entrebancant-se amb pedres i més pedres.

Quan un veu, el dimecres al matí, molts grups de nois en bicicleta tornant de la vall de sant Daniel- allà on hi ha algun veí que odia els esportistes i els increpa a pintades- o diverses noies corrent juntes pel parc de la Devesa, saps que els gironins ja tenen els genolls pelats de tant entrebancar-se.

Si n'enxampes algun- si ets un policia de balcó o un espieta ja és un altre debat-, tots solen tenir el seu argument. Que s'han trobat, que són família, que en altres hores no poden, que tenen por de caure i no poden avisar que s'han fet mal, que ells són resposables o que hi ha massa control «dels de dalt».

Un arriba a la conclusió que a la propera entrebancada més val no ser-hi. Possiblement per un xoc per no estar atents als avisos del canvi climàtic. I en sentir: "Gironins, de moment, no entreu a la fase 1", tothom a plorar perquè no pot anar a la terrasseta a fer la cerveseta fresca que tant enyora.

Mereixem l'extinció. I no per culpa de l'impacte d'un meteorit. Per culpa nostra. Que els animals es facin seu el planeta, lliures. Que no tindran cap responsabilitat que ens haguem estat carregant la natura.