El que inicialment era un viatge turístic al Perú amb uns amics i amb el Machu Picchu com a cirereta del pastís, va acabar amb una odissea amb final feliç. Abans d'aconseguir tornar a casa, la gironina Remei Vizan va patir cues dantesques per sortir d'un poblat inca que normalment somies poder visitar un dia a la vida, un tren espatllat, vols comprats i cancel·lats, nervis, desesperació, converses amables però poc resolutives amb una treballadora de l'ambaixada i l'aparició d'un eficient exèrcit peruà que després de les gestions del govern espanyol, va permetre que tornés a casa sis dies més tard del previst.

Remei Vizan formava part d'un grup de deu catalans que el 8 de març va agafar un avió cap al país sud- americà des de l'aeroport del Prat, després de deixar el seu gosset, de raça chihuahua, a Barcelona amb un «cangur». Tenia el bitllet de tornada comprat pel 20 de març. Tot anava bé fins que en plena visita al Machu Picchu van saber que el president peruà decidia tancar el país i els aeroports.

Començava la cursa per tornar a casa. Tothom va intentar marxar com fos de la regió amb cues eternes, mentre compraven un vol per anar fins a Sao Paulo i des d'allà a Barcelona, el dia 18. Però es va anul·lar. «Estàvem a l'últim racó del món, i jo operada de la cadera feia tot just tres mesos», relata Vizan. El guies els van fer entrar en un tren però a mig camí va fer marxa enrera perquè es va espatllar. Finalment van arribar a un poblet amb l'objectiu de desplaçar-se primer fins a Cuzco i després fins a la capital, Lima.

A Cuzco, van aconseguir vols per arribar a Lima. De l'aeroport de la capital no en volien sortir. Com milers de persones. Semblava impossible que la seguretat pogués desallotjar-los. Però van poder.

I van acabar allotjats en un hotel. Tot pagat per ells. Allà van intentar buscar la manera de sortir del país com fos. L'ambaixada els hi explicava que treballaven en la repatriació però el grup només veia bones paraules i poca acció. Els van assegurar que el president espanyol hi treballava directament.

Seguien passant els dies. I la desesperació creixia. Al final, van saber que el dilluns 23 s'havia autoritzat un avió d'Iberia a sortir. Després d'algunes gestions dels companys de viatge van aconseguir seient. Quan ja cantaven victòria, el vol es va cancel·lar. «Va ser un baixón molt gran», encara recorda. Vam començar a fer saber el seu cas als mitjans de comunicació i a les xarxes socials.

Finalment,des de l'ambaixada se'ls va informar que el dimecres 25 sortia un avió cap a Madrid amb els mateixos passatgers assignats dos dies abans.

«En van citar a les cinc del matí a l'ambaixada. Tots els que anàvem a l'avió vam fer cua, respectant el metre i mig de distància i van encerclar l'ambaixada amb dos cercles», explica. «Tot estava organitzat per militars i era impecable», aplaudeix. Els hi van donar mascaretes, guants i una ampolla d'aigua i van anar pujant en autobusos militars fins a un aeroport, també militar.

Allà, sense entrar en cap instal·lació, els hi van fer el check-in en un pati a l'aire lliure. Tots separats i amb cadires de plàstic. Un a un van anar pujant, de nou, a l'autobús i d'aquí al desitjat avió. «Al Perú s'han pres molt seriosament el tema per evitar contagis. És digne d'admirar», assegura.

A l'avió tothom duia la mascareta posada. A partir d'aquí, aterratge a Madrid, vol a Barcelona el dijous 26 de març al matí, i un taxi per tornar a Girona després de recollir el gos. Ara ha decidit aplicar-se una quarentena amb el chihuahua Només ha sortit a comprar menjar «perquè tenia la nevera buida» però no vol tornar a sortir en quinze dies, per si de cas. Té tota la roba a la galeria.