07 de març de 2020
07.03.2020

Un mestre de vida

07.03.2020 | 06:30

Deuria encetar jo la meva majoria d'edat quan Enric Mirambell em va convidar a escriure per publicar alguna cosa. Érem companys a la Congregació Mariana, de Girona, i ens vàrem fer amics tot fent la revista Alma; aquelles primeres lletres en periodisme significaven també anar sovint a la impremta, aquell taller entranyable que mai sabrem explicar als joves. Tot formava part de l'aprenentatge que -70 anys després- quan rebobinàvem amb l'Enric, acordàvem que era una època molt alliçonadora. Els camins de la vida varen fer que ens retrobéssim escrivint articles setmanals a Diari de Girona, motiu per sentir-me encara, molt ben acompanyat i alliçonat, també.

M'agrada destacar d'Enric Mirambell una faceta desconeguda o no publicada. Situem-nos al final dels anys 40, amb tota la seva circumstància. Enric Mirambell tenia una dedicació cultural que havia de realitzar sortejant els esculls singulars del moment. Per exemple, quan encara no es podia parlar de Jocs Florals de la Llengua Catalana, aquella creació genuïna de l'ànima del país, ell va idear el « Certamen Literario en honor de la Inmaculada», institució que va ocupar deu anys de la cultura gironina i va fer que el Teatre Municipal tornés a escoltar els noms venerables de flor natural, englantina i viola, com un ressò d'allò que encara no era possible; es varen escoltar poemes en català (només aquell dia) i es varen tornar a veure escriptors nostrats. Els Jocs Florals de la Llengua Catalana varen venir més tard, al peu de la lletra, ja ben obertament, però a Girona es tenia aquell record, que venia a ser un precursor i un mantenidor.

Sense moure'ns d'aquella Congregació Mariana, el camp de treball d'Enric Mirambell, també va organitzar-hi les acadèmies, uns cicles de conferències sobre temes d'actualitat que se celebraven al Centre Cultural, carrer de la Força. Cal valorar molt aquella activitat cultural feta a Girona sempre sota la vigilància i censura per motius d'idioma, personalitat del conferenciant, i sobretot pels capricis de l'autoritat governativa.

Ja en ple exercici de la seva acció professional, Enric Mirambell va realitzar una obra memorable per a Girona; triem-ne una tasca assenyalada, el trasllat de la Biblioteca Pública, de l'Institut Vell a la plaça de l'Hospital, ocupant una part de l'antic Hospici; va ser una empresa llarga i difícil, afectada per diverses institucions, d'excel·lent resolució, una obra personal, ajudada per les autoritats de l'època. Anys després, el mateix Enric Mirambell va donar-ne una conferència que va ser editada: ara seria un bon moment per reeditar-la com homenatge a la personalitat irrepetible que sabia lluitar molt discretament. Sí que Girona ostentava el malnom de «grisa i negra», però sempre hi havia algú a l'ombra, un activista eficaç, un testimoni d'autèntica ciutadania.

Enric Mirambell, des de l'eficàcia i la discreció, ens ha llegat la gran lliçó de l'historiador de soca-rel. De la cultura, la història i la ciutat n'ha fet una unitat indestriable que ha de marcar època. Cronista que era per vocació demostrada, aquesta ciutat li deu un testimoni perdurable que, en vida, mai se li va concedir. Ara, més que un record, tindrem una vivència continuada, persistent, memorable. Serà allò que ens queda vitalment i ens ha de fer entendre que la nostra cultura, la nostra història, la nostra ciutat, sempre necessiten recomençar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook