En Ramon del mercat m'explicava que quan era menut i els grans eren preguntats pel seu estat, solien respondre amb un lacònic «anar tirant», arrossegant els fonemes en un «natirant». I ho feia pràcticament tothom. Era una resposta, explicava en Ramon, socialment impostada. Perquè si algú responia amb un optimisme motriu, generava immediatament la ràbia de qui preguntava. L'enveja flegmàtica d'un gironisme malaltís que reacciona rebutjant la felicitat aliena. Segurament per això, i alguna altra cosa més, quan algú et pregunta un «com estàs», poques vegades s'hi pot detectar un interès sincer. I, segurament per això també, en aquesta ciutat som amants de les coses accessòries, innecessàries per a la vida, apressades, queixoses. Per tenir dret a jugar amb les coses supèrflues primer cal haver aconseguit un crèdit, abundant, negociant amb la responsabilitat. Per pretendre gaudir de les ximpleries, primer ens hem d'haver fet hàbils en conceptes bàsics com el del treball, la dignitat i la solidaritat. Si no ens preocupéssim del que serveix només per distreure abans dels assumptes que construeixen la nostra estructura social, tindríem dels nostres polítics més propostes integrals, i no només parracs estètics. Voldria poder passar quatre anys discutint sobre la idoneïtat d'un projecte global de la ciutat que entre tots volem pels cinquanta anys vinents, abans que perdre quatre anys veient com es preparen les eleccions següents. Preferiria que en comptes d'invertir en l'estètica de les taules de diàleg, s'invertís temps, el que calgués, a governar. Potser així els ciutadans ens farem càrrec de la nostra independència. I comprendrem que les coses no s'aconsegueixen ni amb un tuit, ni amb llaços de colors ni burlant-se del rival ferit, sinó, potser, decidint individualment què estem disposats a arriscar i a invertir de les nostres forces, recursos i interessos. Per no conformar-nos mai més amb un «natirant».