La proposada pacificació de la plaça Catalunya de Girona té el to de les grans propostes que els darrers anys s'han fet sobre llocs clau de la ciutat i que han quedat en grans marrons que cal anar ajornant. Des de què fer a i amb la Devesa o el nou Trueta fins als conceptes buits de contingut i fins i tot d'estètica, com «relligar els barris» o «pensar la ciutat del futur», són enunciats que serveixen de titular però que sovint són d'escassa concreció. Com sempre passa en casos així, les veus es divideixen en tres grans grups: els afectats per proximitat, els qui veuen la solució clara i òbvia, tot i viure a prou distància del punt zero, i els qui, per tantsemenfotisme, avui hi opinen a favor i demà en contra. O senzillament, demà passat han oblidat el tema. I d'aquests en som la majoria. Del que passi a la plaça Catalunya n'opinarà tothom. Fins i tot jo. Però l'efecte del que passi el patirem tots. En aquesta ciutat ens hem acostumat a arreglar els problemes a força de fer pegats. La remodelació d'una ròtula tan important com aquesta, dins de l'engranatge complex d'una ciutat d'orografia capriciosa com la nostra, ha d'incloure els efectes sobre els barris de primera i de segona corona.
Alliberar de vehicles el Barri Vell i la seva zona d'afectació però desviar el flux quotidià cap a Vistalegre, Eixample, Sant Narcís, Fontajau o Pedret no serà cap solució. Pentinar la Girona d'Instagram sense donar solucions al que passi als barris no farà una ciutat més pacífica si abans no hem generat un canvi d'hàbits entre tots els que hi vivim.
Millorar el transport públic, fomentar el costum d'anar a peu o incentivar l'ús de la bicicleta pot ser una excel·lent inversió de present. Instal·lar prou guardabicicletes públics, modificar els paràmetres a l'hora de considerar si una línia de bus urbà és o no rendible, o obrir nous aparcaments públics dissuasoris, ben comunicats, pot ser molt més barat que traslladar el problema del centre al perímetre. Molt més barat i molt més pacífic.
