és enllà d'aquesta estúpida mania de posar noms de dona a les tempestes, quan seria molt més asèptic posar una matrícula i punt (i en canvi els humans som, cada cop més, un simple número), el pas del Gloria per casa nostra ha estat una sacsejada. El Ter ha tornat a exigir el retorn del seu espai. I com ho ha fet sempre, ho ha reclamat amb crits exagerats. Sempre. Per més que ens entossudim a voler endreçar la seva llera com si fos el menjador de casa, cap enginy humà podrà mai ser millor i més fort que el que decideixi l'atzar ordenat de la natura. Podem culpar-ne la contaminació, el canvi climàtic o Trump. Però si construïm entre els braços del riu, quan les aigües s'abraonin s'enduran tot allò que hem situat dins de la seva abraçada. Sense més. I podem especular, si voleu, sobre si passarà cada cent anys, o si passarà cada cinc-cents anys. Tardarà més o menys, però passarà. I serà culpa dels planificadors urbanístics de torn i de la nostra avarícia. De ningú més.

Aquest maltractament progressiu i constant que pateix el Ter, i tota la seva conca, es pot mesurar, ara per ara, amb la quantitat de porqueria que han arrossegat les aigües emprenyades. Els voluntaris que aquests dies intenten recollir tot el que poden s'han trobat amb envasos llençats fa decennis, restes de vehicles, materials de tota mena, i com explicava un bon amic, amb milions de tovalloletes domèstiques, de les que fan semblar net però que llençades per les clavegueres demostren que som uns animals bruts i egoistes. Malgrat tot, passejar per l'aparent paisatge desolador de la llera del Ter al seu pas per Girona és una experiència estètica inoblidable. Aprofiteu-la, si us plau. L'aigua ha obert grans espais d'observació i ha retornat platges i illes, que ràpidament han estat ocupades per fauna i flora. Els camins porten a espais humits oblidats. La natura fluvial ha recuperat part del seu univers i ens recorda de qui és propietat. Com van saber dir els lluitadors, i cal no oblidar-ho, el riu és vida.