La Girona dels barris és una amalgama de realitats molt difícil de gestionar. Però no impossible. Com passa a ciutats de les dimensions de la nostra, les idees polítiques, els agrupaments familiars, culturals i socials, i les tendències ambientals, converteixen els barris en complicats ecosistemes de convivència. Els darrers temps s'han inventat expressions que, malgrat semblar carregades de poètica, són buides de contingut. Dir que s'hauria de fer un esforç per relligar els barris és tan estúpid com assegurar que cal crear camins per unir els sectors de la ciutat. La topografia històrica de les ciutats és molt més natural i fluida del que sovint ens volen fer creure les idees sintètiques de la política moderna. Potser no cal mirar el plànol de Girona, ni una fotografia aèria del terme municipal, per comprendre certes realitats. Una ciutat atomitzada en l'àmbit social mai serà un espai de convivència fàcil. A Girona tenim més associacions per càpita que qualsevol altre del país. Més de vint associacions de comerciants no garanteixen una bona convivència entre venedors i compradors. Ni asseguren que el comerç de barri sobrevisqui amb solvència. L'abundància d'entitats empresarials, d'organitzacions d'estímul a l'emprenedoria o a la innovació, no reblen la capacitat que el talent gironí pugui tenir per afrontar el futur. La proliferació de juntes d'associacions de veïns no aporta la seguretat que els ciutadans esperem en la gestió del que passa al carrer, del que caldria que passés i de la visió d'una ciutat amb un futur cert. No ajuden els discursos apocalíptics i grollers que algun suposat lideratge veïnal publiqui. Menystenir un sol veí de qualsevol barri de la ciutat és fotre's un tret al peu de la convivència. I del futur de la ciutat. Cal generositat per fer un únic espai de veïnatge. Però també intel·ligència, calma i absència d'egolatria a l'hora de cercar solucions. I mà esquerra. Molta mà esquerra.
