Solc observar amb certa indiferència els debats eterns que mantenen moltes entitats locals. I qui diu locals podria perfectament afirmar nacionals. Petites lluites estúpides per decidir qui encapçala la manifestació, qui l'organitza, qui en té dret, quin lema tindrà una pancarta o qui, com i quan sortirà a la fotografia justificativa. D'altres, la discussió rau en si donar suport o no a certa lluita significarà ser massa de dretes, massa d'esquerres, o si l'èxit en l'execució de cert projecte comunitari significarà el menysteniment de l'organització rival. Perquè, sovint, si s'hagués de posar un qualificatiu a la cosa, podríem estar parlant de rivalitat.
Sense anar més lluny, ahir que era el Dia Internacional per a l'eliminació de la violència contra les dones, el gran debat semblava estar entre si les manifestacions havien de ser inclusives o no, amb homes o sense. I a quina hora es feia una o l'altra. Semblava que les qüestions a tractar al voltant d'una de les vergonyes més criminals que encara no ha sabut resoldre la nostra societat fossin estrictament estètiques. O la pintada trobada en un carrer prou transitat que interpel·la els joves independentistes de la nostra ciutat amb l'exigència: ni aquests, ni aquells altres, sinó nosaltres.
Egos, manca de lideratge, projectes dèbils, excés d'autocomplaença i generositats petites, tot rau en això. La violència contra les dones només té un enemic, i és enorme i se sent encara fort. Per tant no hi ha espai per a mirades miops i antagonistes. Com més rivals en la guerra, més petita i dèbil és la resistència, i més fort es fa l'enemic. La lluita per la independència només té un enemic, que es manté fort i unit contra la causa de la llibertat. Com més rivals ens busquem en aquest llarg combat, més petita i ridícula és la resistència, i més indòmita l'oposició de qui vol mantenir unida Espanya a qualsevol preu, inclosa la repressió ferotge. Mentre ens barallem per coses petites, més grans deixem que es facin els monstres.
