l nostre país té una característica ben diferenciada, meteorològicament parlant, segons sigui cada una de les estacions. Des d'«A l'estiu, tota cuca viu» fins «A la primavera la sang altera», tot i passant per la tardor, precursora de l'hivern, el temps sempre presenta una peculiaritat distintiva. La monotonia no és l'aspecte a considerar. Un es pot imaginar què deu ser el llarg hivern de les zones properes als pols de la Terra o les calors condicionants dels tròpics i de l'Equador!
A Girona se sent la tardor com un fet propi, ja que les Fires posen el seu segell com a un aparador d'aquesta estació de l'any. Totes les coses tenen un abans i un després. Recordar Girona de fa uns quants anys, en les esmentades « Ferias y fiestas de San Narciso», té poc de comú amb l'ambient actual. Però sí una similitud: són Fires!
La gent d'arreu de les nostres contrades tenien el costum molt habitual d'anar a Fires. Girona s'engalanava per rebre els visitants. Era la seva manifestació de capitalitat. Les persones que hi venien ho feien per motius ben distints. Unes per fruir de les moltes parades de la Rambla, més tard, fins ara, a la Devesa, en els qual hi trobaven quelcom que els feia «peça». Compra assegurada. Altres, del camp de la pagesia, portaven el seu bestiar al mercat de la Devesa: uns hi exposaven, per vendre, i altres hi compraven per necessitat del seu «negoci». Al cap de món de la Rambla, s'hi feien les operacions dineràries de les gestions realitzades. No hi havia papers que constatessin les transaccions confirmades. L'encaixada de mans era sinònim d'un acord ferm i rigorosament tancat. No cal especular sobre el perquè de la denominació de la «plaça del Gra». Avui, aquesta antiga plaça és l'inici de l'avinguda de Sant Francesc.
«L'anem a Fires» era una consigna de canvi dels hàbits sedentaris. Els cotxes no tenien cap mena d'utilitat. Els pocs que hi havia no es feien servir com a mitjans de comunicació. No oferien plenes garanties d'arribar i, a més, estaven a l'abast d'uns pocs, més que escassos, utilitaris del seu ús. Els carros tenien l'absolut protagonisme. Les imatges del seu aparcament al llit de l'Onyar i a sota del pont de Pedra eren d'una encantadora formositat.
L'ensopida tardor, presagi d'un hivern, sempre, amb molta fred, era més suportada pel canvi social que representaven les Fires de Girona. L'octubre, emblema inicial d'aquesta estació, té refranys catalans que ens donen a entendre la seva identitat. Una relació d'uns quants per fer boca:
«Quan l'octubre està finit, mor la mosca i el mosquit». «Per Sant Narcís, cada mosca en val per sis». «Si vols tenir un bon favar, sembra'l per la Mare de Déu del Pilar».
« Las Ferias y Fiestas de San Narciso» tenien i tenen una cloenda de focs artificials d'una esplendidesa lloable. Sobre l'entorn de les 8 h del vespre, i amb el preceptiu tres petards, trons d'avís, els llums de la ciutat s'apaguen. I al seu entorn, canviable, actualment al pont de Fontajau, es poden contemplar les diferents aportacions de llums i colors. És realment un espectacle d'una magnífica visió. És, també, sense cap mena de dubte, el colofó d'unes Fires que esperen amb il·lusió les novetats visuals del proper any amb el « Gloria a San Narciso», de la tradició castellana d'abans, però amb la seva actualització catalana pertinent dels nostres dies. Quina bellesa tan engrescadora!
En els dies de Fires fer una passejada per la Devesa és, encara, d'obligat compliment, però sense cap mena de compromís. Allà hi ha les parades i atraccions que satisfan menuts i grans. Veure les conduccions dels jovenets als cotxes de xoc, infants als carrusels («caballitos») o a les «muntanyes russes», les mirades astorades dels petits cap el «Tren de la Bruixa» i el tast de les pomes ensucrades o dels poms de filets de sucre provoquen una empàtica compenetració familiar, ampliada a cercles d'amics, que manifesten una gran delectança per tot el que està en aquell gran parc d'atraccions: la Devesa vestida de gala.
I una constatació. La festa gran de les Fires era el dia de Tots Sants. La menja de castanyes i «panallets» era un costum popular més que estès. I era, el dia de Tots Sants, el punt àlgid del seu consum. En la cocció de les castanyes hi havia dues tècniques molt diferenciades: torrar-les amb bruc verdós o coure-les amb carbó. La primera opció tenia més adeptes pel seu gust diferenciat, malgrat que s'embrutien les mans en pelar-les. Les del «Tren castanyer» eren les seves rivals. Aquestes no embrutien. Però, «Sobre gustos, no hi ha res escrit!». Per als grans, el concert de música popular, al Palau de Congressos, per part de La Principal de la Bisbal, els fa sentir vivament l'art dels arts: la Música. I com no, escoltar a la finalització el «Girona m'enamora» d'en Ricard Viladesau! S'acosten les Fires. Un canvi en la vida gironina. La il·lusió de la nostra tardor. Cal fruir-ho! Aprofitem aquest cercle de comunicació.
