Crònica d'una mort anunciada

L'amor entre l'aerolínia irlandesa i la ciutat és d'aquells que fan patir. I no per massa romàntic, precisament, sinó per malaltís.

Com passa sovint a casa nostra, creure's el melic del món complica molt les coses. L'any 2011 la Generalitat convergent, farcida de polítics de nova fornada, es van encastar per primer cop contra la realitat de les línies de vols barats. Però el territori, majoritàriament, no va estar a l'altura.

El sector hoteler, el vinculat als serveis, especialment els turístics, i en general tot el teixit econòmic, va mantenir un perfil baix, quasi patètic. Moltes queixes, molts laments, moltes reunions demanant que el govern se'n fes responsable, però res més. Quan es va demanar una corresponsabilitat econòmica tot van ser gemecs.

Un costum molt nostre, ja ho sé. Però era el moment de demostrar que la col·laboració publicoprivada és un camí evolutiu natural. Necessari. Però molts van pensar que el que se'ls demanava estava vinculat a la generositat més que a la responsabilitat.

Alguns empresaris, com el president i els vicepresidents de l'Associació d'Hostaleria de Girona, en Xavier Nicolazzi, en Toni Vallory i en Jordi Mias, amb l'ajuda d'antics gestors del territori, com l'alcalde i Conseller Quim Nadal, amb la cintura valenta de l'alcalde, ara president Puigdemont, i les hores patides pel gironí Ricard Font des de la conselleria, van aconseguir taponar temporalment la ferida sagnant. Va ser cosa de pocs. Les coses importants solen ser cosa de pocs.

Però el mal ja estava fet. I el mal no era, ni és, la filibusteria de Ryanair. La responsabilitat plena recau en la manca d'estratègia, la manca de previsió i l'excés de mandra, del sector privat vinculat a l'explotació de l'aeroport. I amb què potser, ara, no hi ha aquests pocs disposats a fer res.

Un ram massa acostumat a exigir que la menjadora de l'erari cobreixi les seves vergonyes. El que ara passa amb Ryanair és la crònica d'una mort anunciada.